Sovint escoltem notícies relacionades amb decisions judicials que semblen estranyes, fins i tot surrealistes (la no presó provisional de Fèlix Millet, per exemple), però quan arriben al punt de que són tan injustes i sense sentit comú que un nen de dos anys resoldria millor la situació que un personatge que s’ha passat 10 anys de la seva vida estudiant texts per a suposadament impartir justícia, doncs llavors tenim un problema.

La última perla ha estat obra del magistrat Carlos Tortras Bosch. Resulta que durant l’estiu de l’any passat, una parella va marxar de vacances, i quan van tornar es van trobar que el pany de casa seva havia estat canviat i que a dins del seu propi pis de Barcelona hi havia vivint uns intrusos. Doncs bé, d’allò ja fa 16 mesos, mesos en els quals han hagut de viure a casa del seu fill i sense cap de les seves pertinences (que encara romanen a dins de la seva casa il•legalment ocupada). El jutge segueix permetent que els okupes no abandonin la casa (això sí, els hi ha fet pagar una fiança de un euro) perquè suposadament no tenen recursos per viure si els fa fora del pis.

El pitjor de tot plegat no és que els propietaris de l’habitatge es senten impotents davant d’aquesta situació, en veure que no els hi deixen recuperar allò que és seu i que els criminals que ocupen el seu pis il•legalment en surten impunes, sinó que han de seguir pagant el lloguer de la casa ocupada mes a mes! Sense comentaris.

Comentant aquest tema amb amics i companys són molts els que tenen molt clar que irromprien a la seva pròpia casa i donarien una bona lliçó als impresentables que porten any i mig vivint una casa sabent que han fet fora als legítims propietaris, independentment de les conseqüències judicials que això els hi pogués comportar. Però jo crec que hi ha una solució millor.

El que els propietaris autèntics haurien de fer seria irrompre il•legalment a la casa del magistrat que els manté fora de la seva casa durant tants mesos, a veure si el molt mal parit tindria els collons de seguir amb la tonteria i permetre que ell mateix fos expulsat de la seva pròpia casa.

Essent coherent només tindria dues solucions possibles al problema: o bé declara il•legal (ara sí) les dues intrusions i oblida als okupes a abandonar els habitatges, o bé es manté amb la seva absurda idea i se’n va a viure en un hotel (que segur que se’l pot pagar).

Fos quina fos  la resolució, la família afectada obté un habitatge. Senyors, ja trigueu!

Això cridaven els pirates (vaja, si és que haguessin parlat català) que surcàven els mars del planeta, especialment del Carib, ja fa alguns segles. Si més no, això és el que ens expliquen les pel•lícules, que després d’uns anys a les ombres, es van tornar a posar de moda gràcies a un genial Johnny Deep i la resta de “Pirates del Carib”.

I és que a part dels tripulants de la Perla Negra, que només blandaven sables a la gran pantalla, els únics pirates que creiem vius a la vida real eren els anomenats pirates informàtics o hackers, que en comptes de navegar pels oceans i assaltar vaixells, es dedicaven a surfejar per la web i esmunyir-se als servidors de les empreses.Però d’uns mesos ençà, aquells pirates que només veiem a la ficció han tornat d’entre les ombres, tal i com una maledicció es tractés, i en comptes de navegar pel carib i tenir un lloro de company i una cama de fusta, resulten moure’s per l’Oceà Índic i tenir una metralladora i un GPS.

Aquest cap de setmana els pescadors del tonyinaire Alakrana per fi han pogut retrobar-se amb les seves família. Enrere han quedat moltes setmanes de segrest a mans de pirates somalis, que després de diverses amenaces sortosament no complertes i una vegada han omplert les seves arques amb més de 2 milions de euros, han alliberat els treballadors del pesquer basc.

Un cop no hem hagut de lamentar cap pèrdua, és el moment de pensar què es pot fer perquè no es repeteixin situacions com aquesta.

Primerament, què se n’ha fet d’aquell lema que diu que no s’ha de negociar mai amb terroristes? Com és que sovint el govern ha complert aquesta màxima quan de ETA es tracta (sinó que li preguntin als familiars de Miguel Ángel Blanco) i en aquest cas ha cedit a les exigències dels pirates? És veritat que és molt fàcil negociar quan la gent que s’hi està jugant la vida és una desconeguda, però també és veritat que els pirates no son tontos, i ara saben amb certesa que amb el govern espanyol s’hi fan bons tractes… Al contrari que va passar amb els francesos (que els hi van enviar uns quants míssils quan van voler tocar un dels seus vaixells), els pirates han vist que amb els espanyols n’han sortit amb les butxaques plenes… Si el mes vinent tenen un vaixell espanyol i un de francès a la vista, quin creieu que assaltaran?

Ara bé, el problema inicial que hauria evitat que no haguessin estat necessaris ni transferències bancàries ni coets teledirigits hagués estat no enviar l’Alakrana a pescar tonyines en aigües perillosos. Per tant, el mínim que s’hauria de fer és que els diners destinats pel rescat fossin assumits pel personatge que va enviar aquest pesquer cap allà, tot i sabent el risc que hi havia, per fer més negoci. Jugar amb la vida dels altres és molt fàcil. A veure si pagant aquest diners se li treuen una mica les ganes de posar en perill la vida dels seus treballadors.

L’any 1981 La Trinca ens va obsequiar amb el disc “Nou de trinca”, en el qual hi figurava una genial cançó, amb el mateix títol que aquest post, que deixava en evidència l’església catòlica. I si bé és cert que en quasi 30 anys potser han canviat les sigles polítiques dels bisbes (ara tots del PP) i en comptes de focalitzar totes les seves energies contra el “no divorci” ara han ampliat el seu rang d’acció al no-avortament, no als mètodes anticonceptius i no els “matrimonis no-convencionals”, la realitat és que segueixen patint del mateix problema: l’església ha quedat antiquada i no avança el ritme de la societat.

I és que la última “brillant” idea de la casposa església espanyola és la de prohibir la comunió als polítics que donin suport a l’avortament. La Conferència Episcopal Espanyola va més enllà de declarar “pecadors públics” als diputats al congrés que votin a favor de la llei de l’avortament que vol tirar endavant el govern de Zapatero, i directament els declara heretges, perquè “aquells va que van en contra de la fe divina catòlica cauen en l’heretgia i en la ”latae sententiae” associades a la mateixa”. Déu n’hi do! Sembla que haguem tornat a l’època medieval!

Però la qüestió que a tots ens preocupa és com carai s’ho faran per a tirar endavant aquesta iniciativa… La veritat és que no m’imagino a un parell de goril·les cepats a l’entrada de les esglésies preguntant als feligresos que hi volen entrar si són diputats del congrés de diputats que han votat a favor de l’avortament, tal com si d’una discoteca es tractés…

Ben mirat, potser una bona solució seria posar braçalets controlats per GPS, com aquells utilitzats pels culpables de violència de gènere, que en cas que algun diputat pro-avortista s’acostés a més de 500 metres de qualsevol església fes saltar totes les alarmes, i un escamot inquisitorial pogués detenir l’heretge i portar-l’ho davant d’un tribunal que el condemnés a la foguera perquè li purgués la ànima… Val més agafar-s’ho en broma…

El que vull dir amb tot això és que el problema més gran que tindrà l’església és que a diferència de com acaba la cançó dels trincaires del Maresme, i com segurament també creuen la majoria dels seus bisbes, la seva influència en la societat no serà “pels segles dels segles”, sinó que si no realitzen un acostament a la modernitat i es deixen estar de tonteries (tot i que segurament en el dia que es van pensar sí tenien el seu sentit), estan condemnats al fracàs. Amén.

Les enquestes, tot i no sempre ser exactament fidels al que pensa la societat, permetre diferents interpretacios i només ser remarcades pels interessats en el cas que els afavoreixin, solen donar una idea força bona de quina és la visió global. Aquesta setmana el diari Público ha presentat els resultats d’una enquesta en la qual es preguntava al conjunt dels espanyols quina era la seva impressió sobre les consultes independentistes, tant de moda després la d’Arenys, i sobre una possible independència de Catalunya i Euskadi.

Sota el títol “Los españoles ven más independentistas a los catalanes que a los vascos”, i sota un mostreig de 803 persones, podem veure diferents aspectes molt interessants, acompanyats de taules i gràfics (d’aquells que a col•legi anomenàvem “de formatget”) que parlen per sí sols.

El primer que crida l’atenció, és que es referma la idea que per les Espanyes es té molta més mania als catalans que als bascos, doncs en la típica associació de “independent=indesitjable”, veuen al poble català molt més disposat a una possible escissió de l’estat espanyol. I l’altre tòpic ratificat no és altre que els votants del PP són encara més anticatalans que els del PSOE. I ho he dic amb aquesta frase expressament… no fos cas que algú entengués que per regla generals els del PSOE els interessen els drets dels catalans!

Però el que trobo més important de destacar és la visió totalment antidemocràtica d’Espanya  en relació amb la celebració de consultes independentistes. I és que quasi 2 de cada tres espanyols no només està en contra de que els ciutadans puguin expressar-se lliurament a través de consultes sinó que gairebé el mateix percentatge no permetria la independència de Catalunya i Euskadi en cas que un referèndum legítim d’aquests pobles sortís favorable a la llibertat dels mateixos. Vaja, que si fos per ells, enviarien els tancs a reconquistar-nos…

Fins i tot essent unes dades penoses per un estat que ja fa dècades que diu ser democràtic, el pitjor de tot plegat és que fins quasi un terç dels catalans i bascs  també estaria d’acord en no permetre les consultes i en no acceptar una hipotètica independència referendada del poble… La gent que viu fora i cada dia ha d’escoltar la “menjada de tarro” dels mitjans espanyols té excusa per dir aquestes coses, però no els que veuen en primera persona el pa que s’hi dóna a casa nostra… No anem bé…

Tot i així, per aquells que en vulguin treure conclusions positives, val a dir que la joventut sembla ser, ni que sigui una mica, més “open-minded” que la gent gran, i veuria amb més bons ulls que els ciutadans poguessin lliurament decidir el seu futur. Clar que ben mirat, potser es deu al fet que tots els avis que van preocupar per les llibertats de les persones en el seu moment, el Caudillo ja es va encarregar de que no arribessin a aquest segle.

Aquesta setmana es va confirmar la notícia amb la qual s’especulava ja feia temps, i segons la qual, Johan Cruyff seria el nou seleccionador català de futbol. Encara que costi de creure, després de 13 anys sense trepitjar les banquetes, un dels 5 millors jugadors de la història del futbol, serà el nostre nou seleccionador català de futbol, tot i que no és capaç de pronunciar una paraula amb l’idioma del país el qual representarà.

S’ha parlat molt de si Cruyff és l’entrenador més adiant per la selecció catalana, però quasi ningú ha plantejat el problema de fons. Mentre alguns aplaudien la decisió que mediàticament posava i posaria la nostra selecció a les pàgines dels diaris de tot el món i altres criticaven que Johan no fos capaç d’articular una sola paraula en Català tot i portar pràcticament mitja vida a casa nostra, eren molts pocs els que van sortir d’aquest debat per plantejar l’actual model que ens porta a celebrar un partit de costellada amb jugadors catalans de segona línia i contra una selecció de tercer nivell. Realment, potser aixecar aquesta cortina de fum i tenir-nos distrets era la intenció dels dirigents de la catalana.

De la mateixa manera que hem acceptat un president de la generalitat andalús, no hauríem de tenir problemes amb un seleccionador holandès. És veritat que no sap català, però també és veritat que en el marc social i polític actual, i com ja ens hi hem referit varies vegades en aquesta web, no és necessari parlar ni entendre el català per viure a Catalunya. Així, és perfectament normal que no hagi après català, sobretot si tenim en compte les dificultats que té amb el castellà o fins i tot amb el propi holandès.

Dit això, cal remarcar que és inútil tenir un gran líder si a sota no hi ha un projecte de futur. Som molts en que fa uns anys ens vam il•lusionar, a Montjuic i més tard al Camp Nou, amb partits contra seleccions importants. Però no era tan el partit en sí, sinó el que allò pogués comportar, doncs crèiem que el que començava essent un partit acabaria esdevenint una selecció que pogués competir a nivell internacional, com feien altres països sense estat com Escòcia. Ara mateix, aquella flama ja s’ha apagat, doncs hem vist que aquell camí no ha arribat enlloc, i no té sentit seguir muntant costellades, cada cop de més baixa qualitat cada cop, i posant-nos al mateix nivell que regions com Andalusia o Extremadura.

No culparé els clubs no catalans per posar impediments per enviar els seus jugadors a aquests partits (penseu com ens posem amb el virus FIFA dels partits “oficials”, doncs imagineu-vos això) ni tampoc a la Federació Espanyola, que vetlla pels seus interessos, però això no pot seguir així. El model ha fracassat i necessitem noves vies. Que el fitxatge de Cruyff no ens amagui l’estancament del model actual de la selecció. Felicitats pels fitxatge, però hem de donar un pas endavant.

Les religions i les deïtats van néixer per donar resposta els fenòmens que els homes no entenien (com la fertilitat o la sortida del sol). Com més avança la ciència i es va donant una resposta científica a tots aquests enigmes, les religions cada cop tenen menys sentit, i això fa que cada dia el número d’aquells que es consideren ateus vagi creixent. Fins aquí, creguis o no en Déu, és respectable i comprensible.

Ara bé, una cosa és no creure en Déu i una altra molt diferent és fer una croada per eliminar tot allò que tingui una remota relació amb el cristianisme. I és que la última proposta de l’ateisme extremista, per surrealista que sembli, és la de canviar el nom de les “Vacances de Nadal” per “Vacances d’Hivern” i de les “Vacances de Setmana Santa” per “Vacances de Primavera”.

Catalunya és i ha estat una terra de pas durant la seva història, i les seves tradicions i costums són el conglomerat que tota aquesta gent diferent ens ha deixat al llarg dels segles. Naturalment, els darrers 1000 anys la religió dominant ha estat el cristianisme, de manera que molt probablement és la que ha exercit més influència en les tradicions de la Catalunya d’avui. Som el que som com a poble gràcies a aquelles tradicions, i faríem bé de mantenir-les d’ara en endavant, independentment de quin fos el seu origen.

A mi m’agrada poder saltar per sobre una immensa foguera la nit de Sant Joan, tot i que per l’església pugui semblar una tradició pagana. Durant les festes de Nadal espero seguir menjant torrons molts anys més, malgrat haguessin estat introduïts per aquells que van ser expulsats de nou a l’Àfrica. I com cada any, aniré a veure com mig poble volca esforç i dedicació per a fer uns Pastorets fantàstics, tot i representar un naixement al desembre que segurament va ser a la primavera.

El que vull dir amb tot això és que hem de celebrar les nostres tradicions, independentment de quin fos el seu origen. Ara no són tradicions cristianes, ni islàmiques ni paganes, sinó que són tradicions catalanes, doncs formen part de la nostra cultura.

La cultura catalana té una sèrie de costums, de tradicions, que si ens desprenem d’ells, acabarem per a no ser ningú en aquest món tan globalitzat. Si nosaltres mateixos els hi donem l’esquena, acabarem esdevenint espectres que celebrarem Halloween i que ens visitarà el Pare Noel.

Cap de les tradicions de les diferents cultures del món és millor que les altres, però cadascú ha d’estimar les seves pròpies. És aquesta diferència envers les altres la que ens fa únics com a poble, i l’hem de guardar com si fos el nostre més preuat tresor.

El tema de conversa dels mitjans de les Espanyes aquesta setmana no ha estat altre que l’avortament, gràcies a la multitudinària manifestació de dissabte passat a Madrid.

Milers de persones (segurament no tants centenars com diuen però sí molta gent) es va manifestar pels carrers de la capital d’Espanya, exaltats per una Conferència Episcopal Espanyola i un Partit Popular retrògrads, com sempre fent gala de “respectar” les opinions que lliurament escullen altres persones.

De la mateixa manera que són els primers a sortir a cridar al carrer de tant en tant per a prohibir els drets dels homosexuals i basar els seus arguments en anomenada “família tradional” o per prohibir l’eutanàsia, fan el mateix, també periòdicament (per no perdre el costum), per a criticar la gent que decideix avortar. Els personatges: sempre els mateixos, directament sortits de la caverna, amb Aznar o Esperanza Aguirre entre els VIPS més destacats (tot i que aquest cop vam trobar a faltar a Rouco Varela…).

A totes aquelles persones que assisteixen a actes com aquests “a favor de la vida”, els hi diria que encara que la seva moral faci que no vulguin d’avortar, siguin capaços de posar-se a la vida d’una nena de 15 anys que ha quedat embarassada, d’una dona que ha estat violada, o simplement d’algú que no es veu capaç de fer créixer un fill amb problemes. S’haurien de destruir les seves vides per portar a la llum un nadó que no volen tenir?

És més, si no ho volen entendre, només els hi demanaré una cosa: que respectin la decisió d’aquells que per qualsevol motiu decideixin avortar. Ningú té dret a decidir com ha de ser la vida d’algú altre. Aquest és un país (suposadament) lliure i hem de treballar perquè tothom pugui ser capaç de decidir el seu propi destí (aplicant-ho en tots els sentits), independentment de si hi ha gent que no li agradi.

El sistema en el qual es prohibeixen les llibertats de les persones i s’imposa el desig d’aquells que governen s’anomena dictadura, i si no tinc entès malament, i encara que a vegades no ho sembli, ja fa anys que es va acabar.

Quan tot just fa un més de l’orgasme col•lectiu que es va produir a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, ara sembla que hem autodestruït aquella flama. I és que el que va semblar que a curt termini podria ser l’inici d’un procés que portaria al pronunciament de molts i molts pobles, i a més llarg termini el primer pas cap a una Catalunya sobirana, ha deixat de ser un orgasme per a esdevenir un coitus interruptus.

No sé qui té raó en aquesta carrera per organitzar les consultes, però aquest xoc frontal entre representants de partits, càrrecs electes i plataformes ciutadanes (entre les quals destaquen Òmnium Cultural i Decidim.cat) no beneficia a ningú, sinó més aviat fa tot el contrari: fa que la realització de les consultes corri greu perill.

És fàcil que quan s’ajunta tanta gent, amb tants interessos diferents, sorgeixin divergències. Però aquestes han de quedar endarrere, perquè hi ha un únic i ambiciós objectiu el darrera que absolutament tothom comparteix. I aquest objectiu és tan gran que hauria de fer que totes les diferències es llimessin. Des de les espanyes es deuen estar rient de nosaltres, i amb raó, perquè si ni nosaltres mateixos som capaços de anar a una, a ells no els hi farem ni una rascada. No hauríem de donar-los aquest plaer.

No sé de qui és la culpa d’aquesta divisió, ni m’interessa. Només demano a totes les parts implicades que, siusplau, intentin llimar totes les diferències i tirar endavant aquest ambiciós projecte. El poble s’ho mereix.

Quan tot això acabi i siguem un estat sobirà, ja tindrem temps per llimar les nostres diferències. Mentrestant, hem de ser un bloc unit per derrotar l’enemic comú. I subscric les paraules de Lopez Tena a l’article de l’Avui “Consultes dinamitades”, però les aplico a tothom: ” … l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat”.

Siusplau, reflexionem-hi una mica tots plegats.

La Caverna Mediàtica Espanyolista. Així és com ha batejat el propi Joan Laporta els mitjans de les Espanyes que estan muntant una autèntica croada en contra de la seva persona, amb el Mundo i el Marca al capdavant, amb la doble intenció de frustrar les aspiracions polítiques del que podria ser una gran líder de masses i també la de sembrar la discòrdia en el barcelonisme, fent que l’idíl·lic paisatge en el qual estàvem instal·lats es converteixi en un fangar ple de roses d’espines verinoses. Jo no ho hauria batejat millor.

No serè el que digui que Laporta no ha comès errors en les formes, com aquell cop que expliquen que es va quedar en calçotets a l’aeroport, o fins i tot en determinades actituds, que recentment li han portat a fer la vista grossa en el famosa auditoria de seguretat (espionatge pels amics, vaja…). Però el que podrien haver estat simples anècdotes, s’estan elevant a nivell de crisis estatal, per un sector mediàtic que no ha paït bé el 2-6 de l’any passat (com molt bé deia el mateix president) i que veu amb impotència que ni el seu Madrid galàctic pot amb el millor Barça de la història. Si a Madrid tenen urticària perquè no poden sofrir els catalans que són del Barça i per rematar-ho són independentistes, és el seu problema.

Si el senyor president de Cantàbria, el senyor Miguel Angel Revilla, no vol anar al restaurant amb el president del Barça perquè “soy una persona muy respetuosa pero hay dos cosas que no aguanto en la vida: los etarras y los nacionalistas catalanes”, s’hauria de criticar a aquest home que no respecti als altres, i no al Laporta per ser com és. I si des d’Extremadura algú (que es fa passar per barcelonista i que no ho és) afirma que el nostre president va cridar “Visca Terra Lliure” i que no vol com a amic ningú que no vulgui la unitat d’Espanya, anem-l’hi donant protagonisme, que en pocs dies algú altre dirà que ha vist membres d’ETA al voltant del Camp Nou. El que hauríem de fer des d’aquí és fer gala del nostre seny i no donar bola a aquests afers, que no fan més que dividir la massa social, que és el que vol la gent que engega aquestes campanyes. Nosaltres ja fa temps que vam deixar enrere les cavernes.

El Barça és més que un club. I el per què és més que un club és perquè és el símbol d’un país. Jo puc tenir simpaties per l’Espanyol o ser un “forofo” de l’equip del meu poble, però cap d’ells seran un símbol de Catalunya. Mentre per a molts el Madrid ha significat el “señorío”, tractes de favor, “el equipo del gobierno” i un símbol per Espanya, el Barça ha significat Catalunya, però sobretot també llibertat, solidaritat, justícia i llibertat d’expressió. El Barça és així, amb els seus defectes i les seves virtuts, però no el podem canviar.

És cert que Laporta ha fet coses malament, però mai s’ha cagat a les calces per expressar el que significa el Barça pels catalans. Si gent que no comparteix els ideals barcelonistes d’arreu del planeta vol ser del Barça per altres motius (perquè juga millor a futbol o perquè li agrada el disseny de la samarreta), endavant, però sempre entenent i respectant què és aquest club. I els que no els hi agradi, ja saben on és la porta.

Si fa un parell de mesos ens fèiem ressò en aquest blog de les actituds poc amistoses de diaris anglesos envers el poble català, aquests dies hi ha hagut dues notícies que m’han fet veure que tenim més amics dels que ens pensem fora de les fronteres catalanes, fins i tot molt més amics que els senyors de Madrid que suposadament haurien de vetllar pels nostres interessos i perquè la seva Espanya fos un país totalment democràtic.

La primera notícia és precisament un article del mateix diari Financial Times, el mateix que temps endarrere només parlava calamitats de Catalunya. Però, sincerament, no tinc constància que el text “Anti-catalan crusade” hi tingui res a veure…

A l’article “Catalonia pays homage to independence” (referència a George Orwell?), publicat el passat dia 6 d’octubre, es fa un repàs de la situació que fa que molts catalans pensem que la independència respecte d’Espanya és la millor solució pel futur de Catalunya amb el referèndum d’Arenys del 13S com a fil conductor. El més interessant de l’article és que, al contrari que es va fer l’altre vegada, intenta explicar el context català perquè un ignorant en el tema se’n pugui fer una idea, alhora que reflecteix les opinions de tothom, tant els que estan a favor d’una Catalunya sobirana com aquells que ja els està bé el model actual.

La segona notícia ens arriba de l’Eurocambra. Resulta que mentre per les Espanyes molts s’enorgulleixen de treure a passejar “la gallina” en manifestacions antidemocràtiques com la que es va dur a terme a Arenys de Munt (o la que avui mateix s’ha fet a Barcelona), sembla que per Europa hi ha gent més decent que sent vergonya que en suposadament un país civilitzat es puguin fer actes públics a favor del feixisme.

La marxa d’Arenys va provocar no només les queixes d’eurodiputats catalans, sinó també del cap de files dels eurodiputats socialistes alemanys, Bernhard Rapkay; del vicepresident del grup parlamentari del PP Europeu, Manfred Weber; del vicepresident dels liberals i demòcrates europeus, Niccolò Rinaldi, i de l’europarlamentari dels Verds Michael Cramer. La seva petició era ben senzilla: demanar a la Comissió Europea que prohibís manifestacions com la de la Falange a Arenys de Munt el 13 de setembre i l’exhibició d’emblemes franquistes. A veure com prospera la iniciativa, però sincerament crec que mentre des de Madrid les vagin autoritzant, poc es podrà fer des de Brussel•les o Estrasburg…

Tot i així, havent analitzat les dues notícies, sembla que sortosament aquella petita consulta organitzada per aquell petit poble al nord de Barcelona d’un petit país situat a l’est de la península Ibérica ha aconseguit el que ningú havia arribat a somiar però que molts haurien volgut evitar (per tots els medis): que el món conegui la nostra causa i vegi la manera de fer d’aquesta Espanya opressora. Donar-nos a conèixer és el primer pas perquè Europa accepti un Estat Català.