La Final Four de 1996 és recordada per tots els aficionats al bàsquet, especialment pels aficionats catalans, perquè és va produir el tap il•legal més famós de tots els temps. A la final entre el Panathinaikos i el Barça, amb 67-66, el Barça va recuperar una pilota al seu camp a pocs segons del final i va llençar un contraatac que va culminar Montero amb una entrada a cistella, però per darrera Vrankovic va fer un tap quan la pilota ja havia tocat a tauler (la regla especifica que això son dos punts). Els arbitres no van veure o no van voler veure aquesta acció i el Barça va perdre la que hauria d’haver estat la seva primera Eurolliga.

Ahir a la nit el Barça va perdre a Belgrad també per a 67-66. La última jugada també va ser polèmica. Nogensmenys, a diferència del que va passar aquell cop a París, l’entrenador Xavi Pascual va poder demanar explicacions als àrbitres i aquests van haver de revisar la jugada per televisor. Durant quasi deu minuts van estar discutint l’aplicació del reglament en l’acció, i van emetre la decisió que van creure més justa havent pogut mirar i remirar la jugada des de tots els angles possibles i havent estudiats tots els arguments a favor i en contra.

El menys important era la decisió final. El que ahir es va demostrar és que a diferència d’altres esports com el futbol, els equips poden estar tranquils que podran recórrer les decisions que creuen injustes i els àrbitres els escoltaran. Si la vergonya del triple de Montero ha servit perquè aquesta nova Eurolliga, de la mà del català Jordi Bartomeu, sigui un exemple a seguir en aquests casos, benvingut sigui. Si fa 14 anys haguéssim estat tan madurs com ara tindríem dues Eurolligues.

Centrant-nos en el Barça, i deixant de banda el mal partit que vam fer, em quedo amb la professionalitat de Xavi Pascual, mestre del reglament FIBA, capaç de veure una possible jugada il•legal allà on tots només vam veure un partit perdut. El primer pas per a ser un gran entrenador es saber quin són tots els teus recursos i com utilitzar-los. Amb accions com aquesta ha demostrat la seva gran valia com a tècnic.

I a nivell més global, espero que altres esports com el futbol aparquin el conservadorisme i segueixin aquesta línia, com ja venen fent fa anys esports com el tenis (amb l’ull de falcó) o l’atletisme. La FIFA, tant de fer propaganda de Fair Play, són els primers de fer la vista grossa amb accions tan flagrants com la mà d’Henry que va eliminar Irlanda del Mundial. D’això se’n diu hipocresia, i és un mal exemple pels més menuts.

Ja per tancar, comentar que serà o no coincidència, el resultat d’aquella fatídica final de París de la qual vam ser els “campions morals” (segons va dir a pròpia FIBA en una carta feta arribar pocs dies després als despatxos blaugrana) no només va ser exactament el mateix que ahir, sinó que es va produir al mateix lloc que aquest any tornarà la Final Four. Serà la ocasió de que París i la Història del Bàsquet ens tornaran allò que ens van prendre?

Els indicis havien estat clars. L’any 1989 ens havia mostrat un impressionant cuc d’aigua devorador de persones a The Abyss, una forma aquàtica generada per ordinador, revolucionària al seu moment. Dos anys més tard havia estat la segona entrega de Terminator, on la dolenta màquina del futur era capaç de fondre’s en metall i tornar-se a reconstruir, efectes que va aconseguir brodar. I si m’apures molt també és destacable las tasca feta a Titànic el 1998, amb una excel•lent combinació de tècniques analògiques i digitals per a la representació del vaixell.

Però el que ha fet James Cameron aquesta vegada és espectacular, i marcarà un abans i un després a la història del cinema. De la mateixa manera que el 1993 Steven Spielberg va extingir (la conversa entra Spielberg i Phil Tippett no s’oblidarà mai) les tècniques de stop-motion (la única opció per les grans escenes amb personatges creats artificialment fins al moment) i va començar la era de generació complerta via ordinador amb Jurassic Park, Cameron s’ha marcat aquest 2009 un nou punt d’inflació.

He vist per primera vegada com els personatges generats per ordinador són realment un personatge real més i poden interactuar amb els actors com si d’un més es tractessin: sinó fos perquè sabem que no existeixen humanoides blaus de tres metres podríem creure perfectament que els han llogat per fer la pel•lícula. Els paisatges tampoc es queden endarrere: el film ens transporta a Pandora, un món espectacular i impossible, exuberant de vida, on quasi podem notar el vent i sentir les olors que desprèn la selva, segurament ajudats per l’efecte en tres dimensions amb el qual podem veure aquesta obra d’art: Avatar.

Molt recomanables desplaçar-se fins a unes de les poques sales preparades per a cinema en tres dimensions de Catalunya i acompanyar les ulleres amb un pitet. Són quasi tres hores d’emocions constants que passen en un tres i no res. Sota un bon argument, la millor pel•lícula de Cameron fins al moment ens deixa embadalits, mentre ens envolten immersivament les llavors de l’arbre de les ànimes, cavalquem els cels que envolten les muntanyes suspeses a sobre un drac volador o gaudim de l’espectacular batalla final entre homes i natius.

Avatar ha passat de ser una paraula associada a les noves tecnologies per esdevenir sinònim de cinema.Quan d’aquí a uns anys recordem quines han estat les pel•lícules que més ens han impressionat, Avatar estarà, se’ns dubte, entre elles.

Televisió de Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una televisió innovadora, sobretot a l’hora de redissenyar espais convencionals que a la llarga la resta de televisions estats han acabat copiant. Després de posar cara als milers d’aficionats culers celebrant l’històric triplet en petits espais entre els anuncis, aquestes festes de Nadal engegaren l’espai “Un Nadal de postal”, on seguint la mateixa filosofia anterior es projecten fotografies enviades pels espectadors mentre sona una musiqueta de fons.

Hem sembla una iniciativa fantàstica, i trobo que la música també és un encert. Fora de les cançons típiques de Nadal que ens ratllen tant per aquestes dates, s’aposta per una nova creació, en defensa d’una tradició tant nostra com és el pessebre i sobretot el caganer. La tornada és molt bonica i enganxadissa (“Però sobretot ha d’haver-hi un caganer…”), i és aquesta la única que sona durant l’espai (la resta de la interpretació de la cançó deixa força que desitjar, sobretot per l’actuació d’aquests artistes catalans de qualitat discutible que estan tant de moda últimament…).

Però si bé l’embolcall d’aquest “Nadal de Postal” és idíl•lic, el seu contingut destrempa bastant… Si ens fixem en la gran majoria de les fotografies que van apareixent podem veure que la gran majoria d’elles ens mostren persones (majoritàriament nens) vestits de Pare Noel! Ho trobo molt fort, de veritat, no em pensava que aquesta invasió cultural hagués arribat a límits tan alts. Sovint pensem que el que veiem a casa i en els amics és la tònica general, però veient imatges com aquestes que glacen la sang veig que com a mínim en aquest tema la cosa no va així…

Ho trobo molt preocupant, i no entenc com és possible que abandonem costums tant nostres com el tió i els reis per altres que al final tenen la mateixa finalitat però no tenen res a veure amb nosaltres… A veure si al final la Generalitat haurà de subvencionar aquests escamots que corren desde fa una anys i que es dediquen a “assassinar” tots els Santa Claus que troben penjats dels balcons…

I tornant a la idea de TV3, crec que haurien de fer un pensament. Suposo que la idea original devia ser potenciar el pessebre, el caganer i els reis, i resulta que el que ha acabat sent ha estat tot el contrari, doncs els milers d’espectadors que contemplen les instantànies es quedaran amb la imatges dels Pares Noels… A vegades les iniciatives no surten bé perquè la idea no sigui bona, sinó perquè els espectadors no estan preparats per a elles o simplement perquè no en fan un bon ús. Crec que aquest n’és un bon exemple, i que abans que ens faci més mal que bé, o bé filtren una mica el que surt per pantalla o bé deixen d’emetre aquest espai.

Aquest 2009 serè emmarcat amb lletres daurades per tots els barcelonistes. I es que aquest any, esportivament parlant, tot i haver vist l’home més ràpid del món polvoritzar tots els registres o el primer jugador de casa nostra aixecant el títol de campions de la millor lliga de bàsquet del món, res es pot comparar a nivell d’esport col•lectiu al que ha estat capaç de fer el F.C. Barcelona.

Primer vam convertir-nos el en Rei de Copes en conquerir la primera Copa del Rei en més d’una dècada, davant d’un lloable Athletic de Bilbao, i després que Pinto salvés in extremis l’equip a mans del Mallorca.

Posteriorment va arribar la lliga, guanyada contra el Madrid més fort de la història, que tot i demostrar un coratge immens i tenir el suport incondicional dels mitjans espanyols no va poder fer res per evitar el “chorreo” més gran de la història, on el Barça va fer fins a 6 gols a la casa de l’etern rival (i Puyol i Piqué es van encarregar de recordar a l’afició merengue qui érem).

I per completar el triplet, i després de que Iniesta ens regalés l’escena més bestial que mai veurem en un terreny de joc (fins i tot convertint al propi Guardiola en un aficionat culé més durant uns segons), Roma ens va coronar com a millor equip d’Europa.

Ja havent tornat de vacances, vam guanyar les Supercopes d’Espanya i d’Europa, i aquest desembre hem tancat el cicle perfecte amb la nostra primera Copa Intercontinental (Mundial de Clubs), no sense haver de fer una remuntada per la llegenda culminada amb un gol amb el cor del nostre jugador estrella.

Per espectacle i per màgia, però també per treball i esforç, aquest 2009 hem gaudit del millor Barça de la història, guiat per un entrenador que s’hauria de beatificar. Aquests superioritat ha quedat reflectida amb aquestes històriques 6 copes, que mai ningú havia guanyat anteriorment, i que molt probablement ningú mai tornarà a guanyar (en tot cas no les podran superar). I a nivell individual, tres jugadors del planter han estat inclosos en els top-5 de premis més prestigiosos del món, senyal que el model de club barcelonista fa anys que és l’exemple a seguir.

Ja ho va dir Guardiola just abans de la final del Mundial de Clubs: “Si perdem seguirem sent el millor equip del món; si guanyem, serem eterns”. Les seves llàgrimes un cop acabat el partit evidenciaven que la profecia s’havia complert, convertint el “Barça de les Sis Copes” en el millor equip de la història del futbol.

Ara que s’acaba aquest 2009, és moment de girar la vista i veure com han estat aquests darrers 365 dies, i com aquest influiran en el nostre futur més pròxim i més llunyà.

Segurament la majoria coincidirien en qualificar aquest 2009 com un any molt fosc. La crisi econòmica sembla haver tocat fons i tot el país se n’ha ressentit. Si bé és cert que alguns països ja comencen a treure el cap (tot i que alguns esperaven més de Obama), aquest no és el cas de Espanya: tots els sectors econòmics estan en depressió (a excepció del turisme de Formentera, gràcies a Estrella Damm i al seu “Summercat”) i quasi el 20% de la gent que vol treballar no pot fer-ho.

I és que si la població no tenia prous motius per estar preocupada, encara ens vam encarregar d’espantar-la més escampant temors infundats sobre la grip A, la qual té un índexs de gravetat sensiblement inferiors a la grip de cada hivern passem, sense fer grans estralls. I és que sense que serveixi de precedent veient els impresentables bisbes que corren per les Espanyes, paraules sàvies va dir sor Teresa Forcades sobre la sobredimensió de la grip.

De fet, també va dir unes paraules molt sàvies parlant de l’avortament (sort que Rouco Varela no entén el català…), tant de moda aquest any per la polèmica llei promulgada pel govern de Zapatero, que Rajoy, tot i els problemes interns de corrupció del PP valencià i els espionatges a Madrid, no va evitar de criticar immensament per tenir content el seu “antievolutiu” (en diuen conservador) electorat.

I quan ja ens pensàvem que la corrupció era cosa d’altres, el cas Millet i el cas Pretòria ens van explotar a la cara. CIU i el PSC reien molt quan eren els altres els afectats, però ara ja fan una altra cara… i es que sobretot el PSC no està per orgues… Ens han volgut vendre una millora en el finançament com la solució definitiva i ha evidenciat fractures importants en el tripartit amb lleis tan importants com la LEC i sobretot amb l’impost de successions, on han cedit a la voluntat de quatre ecologistes tot i anar en contra de la majoria del poble català… ai, sempre posant interessos polítics a interessos ciutadans…

Però no tot han estat males notícies. La gran notícia d’aquest 2009 en quan a Catalunya, i que fa que un raig d’esperança il•lumini aquestes terra fosca i esclavitzada és el rebombori popular que han causat les consultes populars, que van començar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre de la mà de Carles Móra, Lopez Tena i centenars de voluntaris que els van seguir. El tsunami ja va donar els seus fruits amb la primera onada de consultes i promet seguir donant guerra (tot i que molts les menyspreïn i altres es facin els sords). Potser esperonat pels impresentables magistrats del TC i la seva demora històrica en la sentència sobre l’estatut, noves veus s’han aixecat per a defensar els drets de Catalunya. Carretero il•lusiona amb Reagrupament i Laporta ens fa d’ambaixador explicant els nostre problemes a aquells que els volen escoltar. Espero que d’aquí a uns anys recordi aquest 2009 com la primera pedra del camí que ens durà a la llibertat.

Quan els nacionalistes espanyols, a manca de trobar raons convincents a favor de la permanència de Catalunya dins el marc espanyol s’excusen amb “porque Cataluña es España” i “por cojones que no vamos a permitir que se desmiembre la nación”, sovint també es justifiquen dient que “la inmensa mayoria de los ciutadanos de Cataluña queremos seguir siendo españoles: basta con salir a la calle y preguntar”. Doncs resulta que alguns van sortir al carrer a preguntar…

A falta d’una setmana per la primera de les macroconsultes sobre la independència del proper 13 de desembre, l’Avui va publicar un estudi de la UOC basat en uns 2000 enquestats que mostrava que per primer cop (i no és cap cançó de la Trinca) hi hauria més catalans a favor de la independència que en contra.

Tot i que xifres exactes són pràcticament les d’un empat tècnic entre els partidaris i els detractors de tenir un estat sobirà, és destacable que és la primera vegada que una enquesta hi hi ha una majoria d’enquestats a favor de la independència. No només, això, sinó que les xifres ens parlen d’una dinàmica independentista alcista, doncs els percentatges són força superior que en enquestes anteriors (un 36% de independentistes ara fa any i mig segons la mateixa UOC), cosa que implica que la gent cada cop entén més i més els avantatges reals que ens aportaria la independència (si bé és cert que les dades van ser recollides en les setmanes posteriors de l’orgasme col•lectiu d’Arenys).

A part d’aquesta data tan cridanera, l’enquesta també tira per terra alguns mites, com que les demarcacions més separatistes són les terres de l’Ebre, i posa de manifest que tot i que cada cop hi ha més catalans a favor de la secessió, la majoria no veuen viable aconseguir-ho, com a mínim en un futur pròxim. Però el més destacable de tot és que la menjada de “cocu” i les amenaces que porten arribant-nos durant segles des de les Espanyes han fet bé la seva feina en posar-nos por al cos, doncs haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i en canvi són els ciutadans provinents d’altres llocs els que creuen que un procés d’aquest tipus sigui possible.

En definitiva, hem de treure’ns les pors de sobre i tirant endavant amb les nostres pròpies conviccions, sempre que la majoria del poble català així ho entengui. Si ens ho creiem, tot és possible.

Sovint escoltem notícies relacionades amb decisions judicials que semblen estranyes, fins i tot surrealistes (la no presó provisional de Fèlix Millet, per exemple), però quan arriben al punt de que són tan injustes i sense sentit comú que un nen de dos anys resoldria millor la situació que un personatge que s’ha passat 10 anys de la seva vida estudiant texts per a suposadament impartir justícia, doncs llavors tenim un problema.

La última perla ha estat obra del magistrat Carlos Tortras Bosch. Resulta que durant l’estiu de l’any passat, una parella va marxar de vacances, i quan van tornar es van trobar que el pany de casa seva havia estat canviat i que a dins del seu propi pis de Barcelona hi havia vivint uns intrusos. Doncs bé, d’allò ja fa 16 mesos, mesos en els quals han hagut de viure a casa del seu fill i sense cap de les seves pertinences (que encara romanen a dins de la seva casa il•legalment ocupada). El jutge segueix permetent que els okupes no abandonin la casa (això sí, els hi ha fet pagar una fiança de un euro) perquè suposadament no tenen recursos per viure si els fa fora del pis.

El pitjor de tot plegat no és que els propietaris de l’habitatge es senten impotents davant d’aquesta situació, en veure que no els hi deixen recuperar allò que és seu i que els criminals que ocupen el seu pis il•legalment en surten impunes, sinó que han de seguir pagant el lloguer de la casa ocupada mes a mes! Sense comentaris.

Comentant aquest tema amb amics i companys són molts els que tenen molt clar que irromprien a la seva pròpia casa i donarien una bona lliçó als impresentables que porten any i mig vivint una casa sabent que han fet fora als legítims propietaris, independentment de les conseqüències judicials que això els hi pogués comportar. Però jo crec que hi ha una solució millor.

El que els propietaris autèntics haurien de fer seria irrompre il•legalment a la casa del magistrat que els manté fora de la seva casa durant tants mesos, a veure si el molt mal parit tindria els collons de seguir amb la tonteria i permetre que ell mateix fos expulsat de la seva pròpia casa.

Essent coherent només tindria dues solucions possibles al problema: o bé declara il•legal (ara sí) les dues intrusions i oblida als okupes a abandonar els habitatges, o bé es manté amb la seva absurda idea i se’n va a viure en un hotel (que segur que se’l pot pagar).

Fos quina fos  la resolució, la família afectada obté un habitatge. Senyors, ja trigueu!

Això cridaven els pirates (vaja, si és que haguessin parlat català) que surcàven els mars del planeta, especialment del Carib, ja fa alguns segles. Si més no, això és el que ens expliquen les pel•lícules, que després d’uns anys a les ombres, es van tornar a posar de moda gràcies a un genial Johnny Deep i la resta de “Pirates del Carib”.

I és que a part dels tripulants de la Perla Negra, que només blandaven sables a la gran pantalla, els únics pirates que creiem vius a la vida real eren els anomenats pirates informàtics o hackers, que en comptes de navegar pels oceans i assaltar vaixells, es dedicaven a surfejar per la web i esmunyir-se als servidors de les empreses.Però d’uns mesos ençà, aquells pirates que només veiem a la ficció han tornat d’entre les ombres, tal i com una maledicció es tractés, i en comptes de navegar pel carib i tenir un lloro de company i una cama de fusta, resulten moure’s per l’Oceà Índic i tenir una metralladora i un GPS.

Aquest cap de setmana els pescadors del tonyinaire Alakrana per fi han pogut retrobar-se amb les seves família. Enrere han quedat moltes setmanes de segrest a mans de pirates somalis, que després de diverses amenaces sortosament no complertes i una vegada han omplert les seves arques amb més de 2 milions de euros, han alliberat els treballadors del pesquer basc.

Un cop no hem hagut de lamentar cap pèrdua, és el moment de pensar què es pot fer perquè no es repeteixin situacions com aquesta.

Primerament, què se n’ha fet d’aquell lema que diu que no s’ha de negociar mai amb terroristes? Com és que sovint el govern ha complert aquesta màxima quan de ETA es tracta (sinó que li preguntin als familiars de Miguel Ángel Blanco) i en aquest cas ha cedit a les exigències dels pirates? És veritat que és molt fàcil negociar quan la gent que s’hi està jugant la vida és una desconeguda, però també és veritat que els pirates no son tontos, i ara saben amb certesa que amb el govern espanyol s’hi fan bons tractes… Al contrari que va passar amb els francesos (que els hi van enviar uns quants míssils quan van voler tocar un dels seus vaixells), els pirates han vist que amb els espanyols n’han sortit amb les butxaques plenes… Si el mes vinent tenen un vaixell espanyol i un de francès a la vista, quin creieu que assaltaran?

Ara bé, el problema inicial que hauria evitat que no haguessin estat necessaris ni transferències bancàries ni coets teledirigits hagués estat no enviar l’Alakrana a pescar tonyines en aigües perillosos. Per tant, el mínim que s’hauria de fer és que els diners destinats pel rescat fossin assumits pel personatge que va enviar aquest pesquer cap allà, tot i sabent el risc que hi havia, per fer més negoci. Jugar amb la vida dels altres és molt fàcil. A veure si pagant aquest diners se li treuen una mica les ganes de posar en perill la vida dels seus treballadors.

L’any 1981 La Trinca ens va obsequiar amb el disc “Nou de trinca”, en el qual hi figurava una genial cançó, amb el mateix títol que aquest post, que deixava en evidència l’església catòlica. I si bé és cert que en quasi 30 anys potser han canviat les sigles polítiques dels bisbes (ara tots del PP) i en comptes de focalitzar totes les seves energies contra el “no divorci” ara han ampliat el seu rang d’acció al no-avortament, no als mètodes anticonceptius i no els “matrimonis no-convencionals”, la realitat és que segueixen patint del mateix problema: l’església ha quedat antiquada i no avança el ritme de la societat.

I és que la última “brillant” idea de la casposa església espanyola és la de prohibir la comunió als polítics que donin suport a l’avortament. La Conferència Episcopal Espanyola va més enllà de declarar “pecadors públics” als diputats al congrés que votin a favor de la llei de l’avortament que vol tirar endavant el govern de Zapatero, i directament els declara heretges, perquè “aquells va que van en contra de la fe divina catòlica cauen en l’heretgia i en la ”latae sententiae” associades a la mateixa”. Déu n’hi do! Sembla que haguem tornat a l’època medieval!

Però la qüestió que a tots ens preocupa és com carai s’ho faran per a tirar endavant aquesta iniciativa… La veritat és que no m’imagino a un parell de goril·les cepats a l’entrada de les esglésies preguntant als feligresos que hi volen entrar si són diputats del congrés de diputats que han votat a favor de l’avortament, tal com si d’una discoteca es tractés…

Ben mirat, potser una bona solució seria posar braçalets controlats per GPS, com aquells utilitzats pels culpables de violència de gènere, que en cas que algun diputat pro-avortista s’acostés a més de 500 metres de qualsevol església fes saltar totes les alarmes, i un escamot inquisitorial pogués detenir l’heretge i portar-l’ho davant d’un tribunal que el condemnés a la foguera perquè li purgués la ànima… Val més agafar-s’ho en broma…

El que vull dir amb tot això és que el problema més gran que tindrà l’església és que a diferència de com acaba la cançó dels trincaires del Maresme, i com segurament també creuen la majoria dels seus bisbes, la seva influència en la societat no serà “pels segles dels segles”, sinó que si no realitzen un acostament a la modernitat i es deixen estar de tonteries (tot i que segurament en el dia que es van pensar sí tenien el seu sentit), estan condemnats al fracàs. Amén.

Les enquestes, tot i no sempre ser exactament fidels al que pensa la societat, permetre diferents interpretacios i només ser remarcades pels interessats en el cas que els afavoreixin, solen donar una idea força bona de quina és la visió global. Aquesta setmana el diari Público ha presentat els resultats d’una enquesta en la qual es preguntava al conjunt dels espanyols quina era la seva impressió sobre les consultes independentistes, tant de moda després la d’Arenys, i sobre una possible independència de Catalunya i Euskadi.

Sota el títol “Los españoles ven más independentistas a los catalanes que a los vascos”, i sota un mostreig de 803 persones, podem veure diferents aspectes molt interessants, acompanyats de taules i gràfics (d’aquells que a col•legi anomenàvem “de formatget”) que parlen per sí sols.

El primer que crida l’atenció, és que es referma la idea que per les Espanyes es té molta més mania als catalans que als bascos, doncs en la típica associació de “independent=indesitjable”, veuen al poble català molt més disposat a una possible escissió de l’estat espanyol. I l’altre tòpic ratificat no és altre que els votants del PP són encara més anticatalans que els del PSOE. I ho he dic amb aquesta frase expressament… no fos cas que algú entengués que per regla generals els del PSOE els interessen els drets dels catalans!

Però el que trobo més important de destacar és la visió totalment antidemocràtica d’Espanya  en relació amb la celebració de consultes independentistes. I és que quasi 2 de cada tres espanyols no només està en contra de que els ciutadans puguin expressar-se lliurament a través de consultes sinó que gairebé el mateix percentatge no permetria la independència de Catalunya i Euskadi en cas que un referèndum legítim d’aquests pobles sortís favorable a la llibertat dels mateixos. Vaja, que si fos per ells, enviarien els tancs a reconquistar-nos…

Fins i tot essent unes dades penoses per un estat que ja fa dècades que diu ser democràtic, el pitjor de tot plegat és que fins quasi un terç dels catalans i bascs  també estaria d’acord en no permetre les consultes i en no acceptar una hipotètica independència referendada del poble… La gent que viu fora i cada dia ha d’escoltar la “menjada de tarro” dels mitjans espanyols té excusa per dir aquestes coses, però no els que veuen en primera persona el pa que s’hi dóna a casa nostra… No anem bé…

Tot i així, per aquells que en vulguin treure conclusions positives, val a dir que la joventut sembla ser, ni que sigui una mica, més “open-minded” que la gent gran, i veuria amb més bons ulls que els ciutadans poguessin lliurament decidir el seu futur. Clar que ben mirat, potser es deu al fet que tots els avis que van preocupar per les llibertats de les persones en el seu moment, el Caudillo ja es va encarregar de que no arribessin a aquest segle.