Entre poc i massa

Les religions i les deïtats van néixer per donar resposta els fenòmens que els homes no entenien (com la fertilitat o la sortida del sol). Com més avança la ciència i es va donant una resposta científica a tots aquests enigmes, les religions cada cop tenen menys sentit, i això fa que cada dia el número d’aquells que es consideren ateus vagi creixent. Fins aquí, creguis o no en Déu, és respectable i comprensible.

Ara bé, una cosa és no creure en Déu i una altra molt diferent és fer una croada per eliminar tot allò que tingui una remota relació amb el cristianisme. I és que la última proposta de l’ateisme extremista, per surrealista que sembli, és la de canviar el nom de les “Vacances de Nadal” per “Vacances d’Hivern” i de les “Vacances de Setmana Santa” per “Vacances de Primavera”.

Catalunya és i ha estat una terra de pas durant la seva història, i les seves tradicions i costums són el conglomerat que tota aquesta gent diferent ens ha deixat al llarg dels segles. Naturalment, els darrers 1000 anys la religió dominant ha estat el cristianisme, de manera que molt probablement és la que ha exercit més influència en les tradicions de la Catalunya d’avui. Som el que som com a poble gràcies a aquelles tradicions, i faríem bé de mantenir-les d’ara en endavant, independentment de quin fos el seu origen.

A mi m’agrada poder saltar per sobre una immensa foguera la nit de Sant Joan, tot i que per l’església pugui semblar una tradició pagana. Durant les festes de Nadal espero seguir menjant torrons molts anys més, malgrat haguessin estat introduïts per aquells que van ser expulsats de nou a l’Àfrica. I com cada any, aniré a veure com mig poble volca esforç i dedicació per a fer uns Pastorets fantàstics, tot i representar un naixement al desembre que segurament va ser a la primavera.

El que vull dir amb tot això és que hem de celebrar les nostres tradicions, independentment de quin fos el seu origen. Ara no són tradicions cristianes, ni islàmiques ni paganes, sinó que són tradicions catalanes, doncs formen part de la nostra cultura.

La cultura catalana té una sèrie de costums, de tradicions, que si ens desprenem d’ells, acabarem per a no ser ningú en aquest món tan globalitzat. Si nosaltres mateixos els hi donem l’esquena, acabarem esdevenint espectres que celebrarem Halloween i que ens visitarà el Pare Noel.

Cap de les tradicions de les diferents cultures del món és millor que les altres, però cadascú ha d’estimar les seves pròpies. És aquesta diferència envers les altres la que ens fa únics com a poble, i l’hem de guardar com si fos el nostre més preuat tresor.

Llibertat avortista

El tema de conversa dels mitjans de les Espanyes aquesta setmana no ha estat altre que l’avortament, gràcies a la multitudinària manifestació de dissabte passat a Madrid.

Milers de persones (segurament no tants centenars com diuen però sí molta gent) es va manifestar pels carrers de la capital d’Espanya, exaltats per una Conferència Episcopal Espanyola i un Partit Popular retrògrads, com sempre fent gala de “respectar” les opinions que lliurament escullen altres persones.

De la mateixa manera que són els primers a sortir a cridar al carrer de tant en tant per a prohibir els drets dels homosexuals i basar els seus arguments en anomenada “família tradional” o per prohibir l’eutanàsia, fan el mateix, també periòdicament (per no perdre el costum), per a criticar la gent que decideix avortar. Els personatges: sempre els mateixos, directament sortits de la caverna, amb Aznar o Esperanza Aguirre entre els VIPS més destacats (tot i que aquest cop vam trobar a faltar a Rouco Varela…).

A totes aquelles persones que assisteixen a actes com aquests “a favor de la vida”, els hi diria que encara que la seva moral faci que no vulguin d’avortar, siguin capaços de posar-se a la vida d’una nena de 15 anys que ha quedat embarassada, d’una dona que ha estat violada, o simplement d’algú que no es veu capaç de fer créixer un fill amb problemes. S’haurien de destruir les seves vides per portar a la llum un nadó que no volen tenir?

És més, si no ho volen entendre, només els hi demanaré una cosa: que respectin la decisió d’aquells que per qualsevol motiu decideixin avortar. Ningú té dret a decidir com ha de ser la vida d’algú altre. Aquest és un país (suposadament) lliure i hem de treballar perquè tothom pugui ser capaç de decidir el seu propi destí (aplicant-ho en tots els sentits), independentment de si hi ha gent que no li agradi.

El sistema en el qual es prohibeixen les llibertats de les persones i s’imposa el desig d’aquells que governen s’anomena dictadura, i si no tinc entès malament, i encara que a vegades no ho sembli, ja fa anys que es va acabar.

Coitus interruptus

Quan tot just fa un més de l’orgasme col•lectiu que es va produir a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, ara sembla que hem autodestruït aquella flama. I és que el que va semblar que a curt termini podria ser l’inici d’un procés que portaria al pronunciament de molts i molts pobles, i a més llarg termini el primer pas cap a una Catalunya sobirana, ha deixat de ser un orgasme per a esdevenir un coitus interruptus.

No sé qui té raó en aquesta carrera per organitzar les consultes, però aquest xoc frontal entre representants de partits, càrrecs electes i plataformes ciutadanes (entre les quals destaquen Òmnium Cultural i Decidim.cat) no beneficia a ningú, sinó més aviat fa tot el contrari: fa que la realització de les consultes corri greu perill.

És fàcil que quan s’ajunta tanta gent, amb tants interessos diferents, sorgeixin divergències. Però aquestes han de quedar endarrere, perquè hi ha un únic i ambiciós objectiu el darrera que absolutament tothom comparteix. I aquest objectiu és tan gran que hauria de fer que totes les diferències es llimessin. Des de les espanyes es deuen estar rient de nosaltres, i amb raó, perquè si ni nosaltres mateixos som capaços de anar a una, a ells no els hi farem ni una rascada. No hauríem de donar-los aquest plaer.

No sé de qui és la culpa d’aquesta divisió, ni m’interessa. Només demano a totes les parts implicades que, siusplau, intentin llimar totes les diferències i tirar endavant aquest ambiciós projecte. El poble s’ho mereix.

Quan tot això acabi i siguem un estat sobirà, ja tindrem temps per llimar les nostres diferències. Mentrestant, hem de ser un bloc unit per derrotar l’enemic comú. I subscric les paraules de Lopez Tena a l’article de l’Avui “Consultes dinamitades”, però les aplico a tothom: ” … l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat”.

Siusplau, reflexionem-hi una mica tots plegats.

La Caverna Mediàtica Espanyolista

La Caverna Mediàtica Espanyolista. Així és com ha batejat el propi Joan Laporta els mitjans de les Espanyes que estan muntant una autèntica croada en contra de la seva persona, amb el Mundo i el Marca al capdavant, amb la doble intenció de frustrar les aspiracions polítiques del que podria ser una gran líder de masses i també la de sembrar la discòrdia en el barcelonisme, fent que l’idíl·lic paisatge en el qual estàvem instal·lats es converteixi en un fangar ple de roses d’espines verinoses. Jo no ho hauria batejat millor.

No serè el que digui que Laporta no ha comès errors en les formes, com aquell cop que expliquen que es va quedar en calçotets a l’aeroport, o fins i tot en determinades actituds, que recentment li han portat a fer la vista grossa en el famosa auditoria de seguretat (espionatge pels amics, vaja…). Però el que podrien haver estat simples anècdotes, s’estan elevant a nivell de crisis estatal, per un sector mediàtic que no ha paït bé el 2-6 de l’any passat (com molt bé deia el mateix president) i que veu amb impotència que ni el seu Madrid galàctic pot amb el millor Barça de la història. Si a Madrid tenen urticària perquè no poden sofrir els catalans que són del Barça i per rematar-ho són independentistes, és el seu problema.

Si el senyor president de Cantàbria, el senyor Miguel Angel Revilla, no vol anar al restaurant amb el president del Barça perquè “soy una persona muy respetuosa pero hay dos cosas que no aguanto en la vida: los etarras y los nacionalistas catalanes”, s’hauria de criticar a aquest home que no respecti als altres, i no al Laporta per ser com és. I si des d’Extremadura algú (que es fa passar per barcelonista i que no ho és) afirma que el nostre president va cridar “Visca Terra Lliure” i que no vol com a amic ningú que no vulgui la unitat d’Espanya, anem-l’hi donant protagonisme, que en pocs dies algú altre dirà que ha vist membres d’ETA al voltant del Camp Nou. El que hauríem de fer des d’aquí és fer gala del nostre seny i no donar bola a aquests afers, que no fan més que dividir la massa social, que és el que vol la gent que engega aquestes campanyes. Nosaltres ja fa temps que vam deixar enrere les cavernes.

El Barça és més que un club. I el per què és més que un club és perquè és el símbol d’un país. Jo puc tenir simpaties per l’Espanyol o ser un “forofo” de l’equip del meu poble, però cap d’ells seran un símbol de Catalunya. Mentre per a molts el Madrid ha significat el “señorío”, tractes de favor, “el equipo del gobierno” i un símbol per Espanya, el Barça ha significat Catalunya, però sobretot també llibertat, solidaritat, justícia i llibertat d’expressió. El Barça és així, amb els seus defectes i les seves virtuts, però no el podem canviar.

És cert que Laporta ha fet coses malament, però mai s’ha cagat a les calces per expressar el que significa el Barça pels catalans. Si gent que no comparteix els ideals barcelonistes d’arreu del planeta vol ser del Barça per altres motius (perquè juga millor a futbol o perquè li agrada el disseny de la samarreta), endavant, però sempre entenent i respectant què és aquest club. I els que no els hi agradi, ja saben on és la porta.

Amics europeus

Si fa un parell de mesos ens fèiem ressò en aquest blog de les actituds poc amistoses de diaris anglesos envers el poble català, aquests dies hi ha hagut dues notícies que m’han fet veure que tenim més amics dels que ens pensem fora de les fronteres catalanes, fins i tot molt més amics que els senyors de Madrid que suposadament haurien de vetllar pels nostres interessos i perquè la seva Espanya fos un país totalment democràtic.

La primera notícia és precisament un article del mateix diari Financial Times, el mateix que temps endarrere només parlava calamitats de Catalunya. Però, sincerament, no tinc constància que el text “Anti-catalan crusade” hi tingui res a veure…

A l’article “Catalonia pays homage to independence” (referència a George Orwell?), publicat el passat dia 6 d’octubre, es fa un repàs de la situació que fa que molts catalans pensem que la independència respecte d’Espanya és la millor solució pel futur de Catalunya amb el referèndum d’Arenys del 13S com a fil conductor. El més interessant de l’article és que, al contrari que es va fer l’altre vegada, intenta explicar el context català perquè un ignorant en el tema se’n pugui fer una idea, alhora que reflecteix les opinions de tothom, tant els que estan a favor d’una Catalunya sobirana com aquells que ja els està bé el model actual.

La segona notícia ens arriba de l’Eurocambra. Resulta que mentre per les Espanyes molts s’enorgulleixen de treure a passejar “la gallina” en manifestacions antidemocràtiques com la que es va dur a terme a Arenys de Munt (o la que avui mateix s’ha fet a Barcelona), sembla que per Europa hi ha gent més decent que sent vergonya que en suposadament un país civilitzat es puguin fer actes públics a favor del feixisme.

La marxa d’Arenys va provocar no només les queixes d’eurodiputats catalans, sinó també del cap de files dels eurodiputats socialistes alemanys, Bernhard Rapkay; del vicepresident del grup parlamentari del PP Europeu, Manfred Weber; del vicepresident dels liberals i demòcrates europeus, Niccolò Rinaldi, i de l’europarlamentari dels Verds Michael Cramer. La seva petició era ben senzilla: demanar a la Comissió Europea que prohibís manifestacions com la de la Falange a Arenys de Munt el 13 de setembre i l’exhibició d’emblemes franquistes. A veure com prospera la iniciativa, però sincerament crec que mentre des de Madrid les vagin autoritzant, poc es podrà fer des de Brussel•les o Estrasburg…

Tot i així, havent analitzat les dues notícies, sembla que sortosament aquella petita consulta organitzada per aquell petit poble al nord de Barcelona d’un petit país situat a l’est de la península Ibérica ha aconseguit el que ningú havia arribat a somiar però que molts haurien volgut evitar (per tots els medis): que el món conegui la nostra causa i vegi la manera de fer d’aquesta Espanya opressora. Donar-nos a conèixer és el primer pas perquè Europa accepti un Estat Català.

Madrid 2016

Ja tenim el resultat: Río de Janeiro organitzarà els Jocs Olímpics l’any 2016. Això implica que la candidatura olímpica de Madrid 2016 ha estat rebutjada, tal com ja li va passar fa 4 anys.

Però tota aquesta setmana havia estat tema de conversa entre familiars, amics i companys de feina. Teníem tant els “que perdi tot el que ve de Madrid” com el “como te puedes llegar a plantear cual es tu favorita”. Segurament, aquests dos casos tenien per claríssima la seva postura, tot i estar en pols totalment oposats, però també molt probablement per arribar a una resposta més assenyada hem de reflexionar una mica més sobre les possibles conseqüències i no tant per impulsos.

La primera impressió seria pensar que un Madrid 2016 hauria estat genial. Malgrat alguns li pesi, tenim molta més afinitat amb la gent de Madrid que la que podem tenir amb brasilers o americans. A més, tindríem la possibilitat de gaudir d’un espectacle com aquest a menys d’una hora d’avió, i tindríem un desplegament mediàtic mol gran, que ens faria gaudir al màxim dels jocs.

Per altra banda, no crec que Catalunya sortís gens ben parada de que es fessin unes Olimpíades a Madrid. Si habitualment ja existeix un desgreuge comparatiu entre Madrid i Barcelona en quan a recursos econòmics que proporciona l’estat (el qual es va llimar per a preparar Barcelona ‘92), encara es faria molt més exagerada aquesta diferència, de manera que tindríem molts menys recursos per a casa nostra. I per si això no fos prou, i de forma indirecta, el boom mediàtic de Madrid probablement també faria que la capital espanyola guanyés molts més turistes i més empreses, que altre cop anirien en detriment de Barcelona. Econòmicament parlant, un desastre per Catalunya.

I si parlem del què social i culturalment hagués significat tenir els Jocs a Madrid, crec que tampoc n’hauríem sortit gaire ben parats. Haguessin estat 7 anys ens què els madrilenys haurien estat molt pesats amb els “seus Jocs”, i des d’aquí no hauria estat fàcil. I tot això sense tenir en compte que suposo que també haurien servit per fomentar la idea d’identitat nacional espanyola (amb els seus toros i d’altres) que ens hauria enfonsat encara una mica més com a país.

En definitiva, que tot i haver-hi arguments a favor i en contra, crec que la balança queda clarament decantada cap a una banda: hem d’estar satisfets amb la decisió del Comitè Olímpic Internacional de designar Río de Janeiro com a seu dels jocs de 2016. És el millor per Catalunya.

El bo, el dolent… i el fill de puta

El bo

Ja fa mesos que el barça no només és bo jugant a futbol, sinó que és el millor del món. Però encara fa més temps que som massa bons amb els contraris. A excepció de Deco fa uns anys, o ara del Busquets, sembla que la resta siguin unes mares. La veritat és que jo penso que el futbol és un joc per passar-t’ho bé i no pas per buscar brega, però si els altres ho converteixen en un combat de boxa, no ens podem quedar quedats parats de braços com si fóssim “tontets”. Algú hauria de sortir a parar els peus (mai millor dit) a aquests degenerats que només van a fer mal.

El dolent

Només hi ha una cosa pitjor que ser molt dolent: ser molt dolent i pensar que ets molt bo. El senyor Delgado Ferreiro encaixa perfectament en aquesta definició. Quan un àrbitre (i els seus assistents) no veu quatre penals clars, com a mínim un parell d’agressions clares de targeta vermella, i encara és prou xulesc per treure targeta al jugador del barça al qual acaben de fer-li un cop puny i per expulsar l’entrenador del barça quan aquest els hi recrimina, s’hauria de poder sancionar d’alguna manera. I és que com ja ve sent costum, el barça, tot i estar rebent llenya cada partiit durant els 90 minuts, acaba amb més targetes… Siusplau, foteu aquest personatge al congelador industrial més gran que trobeu, a veure si amb una mica de sort se li congela la única neurona que deu tenir al cap i no torna a arbitrar mai més.

No sé, crec que per molt menys en contra dels “galàctics” per les espanyes ja s’estaria fent una crida al Villarato… però és que clar, quan després de 5 jornades, i tot i ser l’equip que més trepitja àrea rival i haver tingut faltes prou evidents el barça no ha tingut cap penal a favor… suposo que no tenen on agafar-se…. Potser hauríem de començar a parlar de Davilato (a quin país es permet que un equip contracti un àrbitre actiu de la mateixa competició!)?

El fill de puta

Tots els que hem jugat a futbol sabem que hi ha moments que amb la testosterona a 100 és fàcil acabar picat amb un contrari (i encara més probable amb jugadors com Alves…). Però com és possible agredir (en vàries ocasions) deliberadament i amb tanta mala intenció jugadors que no t’han fet res? La veritat que només algú que té un problema greu al cap pot fer coses d’aquestes. Si la temporada passada va ser Pepe del Madrid, aquest cop ha estat Weligton del Màlaga. Quan penso amb l’insult “fill de puta” em venen al cap personatges com aquests…

Espero que algú sigui capaç de sancionar de forma exemplar aquest “assassí en sèrie” (com correctament es va fer amb Pepe), ja que l’inepte col•legiat no va ser capaç de fer-ho al moment, i  que això serveixi perquè a Weligton se li treguin les ganes de perpetrar una acció similar en el futur. La justícia, els contraris, i sobretot el futbol, ho agrairan.

Puff, el drac màgic

Cada dos per tres surt la notícia que s’ha mort algun artista famós, o millor dit, que havia estat famós fa uns anys. La veritat és que pels que no arribem a la trentena, no sabem qui son la majoria d’ells, i han de ser pares i avis els que recordin que, quan eren joves, aquell havia estat un dels seus cantants o actors favorits. La mort de Mary Travers, membre del grup de folk Peter, Paul and Mary, hauria d’haver estat un altre d’aquests casos, però resulta que va ser aquest grup el que va tocar per primer cop la cançó Puff, the Magic Dragon.

Sempre he estat d’aquells que quan de colònies toca agafar la guitarra i cantar em venen ganes d’enllestir-ho ràpid per anar a dormir. Però la veritat és que hi ha una sèrie de cançons que tenen una màgia especial, i la d’en Puff és se’ns dubte una d’elles. Com de ben segur molts de vosaltres sabeu, la lletra ens explica la trista història de Puff, “un drac màgic que vivia al fons del mar”, i de la seva amistat amb un nen petit. Nogensmenys, a mesura que aquest darrer es va fent gran, va perdent l’interés en les aventures que viu amb en Puff i l’acaba deixant sol. Explicat així no deixa de ser un munt de lletres, però la veritat és una cançó que arriba al cor.

Recordo quan de petit el meu pare me la cantava, i també recordo el dia que vaig descobrir, al final de la pàgina del cançoner i escrit en cursiva i entre parèntesis, la frase “cançó tradicional americana”. Convençut que havia de ser una cançó de casa nostra, no entenia com aquella gent que només pensaven en guerres havia estat capaç de crear un himne tan preciós…

Aquest dimecres 16 de setembre de 2009 no ens ha deixat Mary Travers, sinó la veu que per primer cop va cantar la melodia que tants portem al cor. I és que com diu la cançó: els dracs viuen per sempre però els nens ens fem grans.

Espais sense fum

La ministra de sanitat espanyola, Trinidad Jiménez, té la intenció de prohibir el fum a tots els locals de oci i restauració, com ja han fet en altres països europeus. Tot i ser una gran notícia, no han tardat gens a criticar la mesura diferents entitats del col·lectiu afectat. Argumenten que aquest fet els hi farà baixar molt la facturació i que fins i tot pot obligar a tancar alguns locals, i que justament en aquests temps de crisis no és el millor moment. Deixant de banda el fet que qualsevol moment és un mal moment pels afectats (sigui la crisis o qualsevol altre excusa), és una gran notícia per la salut de tots, més si tenim en compte que la gran majoria de restaurant i de locals d’oci nocturns no s’han adaptat a l’actual llei anti-tabac segons la quals l’espai per a fumadors havia d’estar totalment aïllat del de no fumadors.

El pitjor de tot plegat és que els pocs locals que han fet les coses ben fetes hauran fet una despesa inútil. A més, hem de tenir en compte que aquesta reforma haurà estat causada per la gran majoria de locals que no han adaptat els espais com marca la legislació vigent actualment. La veritat que els que s’han adaptat tenen raó de queixar-se i és injust per a ells, però han d’entendre que perquè s’hagui comès errors reiterats no sancionant els locals il·legals i obligant-los a adaptar-se, no hem de seguir equivocant-nos tots plegats per a no adoptar una mesura beneficiosa per tots nosaltres, fumadors i no fumadors. Segur que teniu algun amic o conegut que ara fuma molt menys que quan podia fer-ho en el seu lloc de treball, i segur que ara està content de anteriors mesures. No és així?

I és que crec que el nostre pròxim objectiu és arribar a promoure lleis com la que aquests dies s’està gestant a Nova York, on l’ajuntament està a un pas de declarar els parcs i les platges com espais sense fum (1700 ubicacions i 23 quilòmetres de costa). La idea és que cada vegada hi hagi menys gent fumant en espais públics, de manera que les persones que estan gaudint dels mateixos no hagin de compartir espai amb els cigarretes, i a la vegada, el fet de que aquests llocs freqüentats per nens i joves estiguin lliures de fum farà que aquests ho vegin com una cosa menys normal, de manera que quan els hi arribi el moment de provar-lo (el moment en el que és més fàcil dir que no a un cigarret) no serà tan forta la impressió social a favor del tabac. La mesura, com totes les que porten el tabac com a paraula clau, ha rebut l’aplaudiment dels fumadors passius, la resignació dels enganxats a la nicotina i la crítica ferotge del sector empresarial tabaquer, que cada cop veu com es redueixen més els espais on es pot fumar. Però per sort per a tots nosaltres, em sembla que s’hi hauran d’anar acostumant…

13S: Un somni fet realitat

Aquest diumenge 13 de setembre he viscut experiències úniques. He participat en la primera consulta popular de la història per a la autodeterminació de Catalunya, celebrada a Arenys de Munt. Volia escriure unes línies però la veritat és que no sabia per on començar. I és que són moltes les emocions que durant el diumenge i a posteriori m’han recorregut el cos i moltes les impressions de tot tipus que he llegit i he escoltat al respecte.

Però avui he rebut el correu d’una amiga en què es reproduïa un article de Vilaweb. De fet, només hi havia la còpia del text. I és que res més era necessari.

No fa ni tres anys, dins l’assignatura de Societat de la Informació (impartida per Carles Martín Badell), Vicent Partal ens va venir a fer una xerrada sobre emprenedors a la universitat. En aquell moment vaig sentir enveja per aquella persona que havia estat capaç de ser de ser el pioner de la web en el nostre país, apostant per internet d’una manera com mai havia fet abans ningú.

I aquest 13S, jo i el meu poble hem estat l’enveja de molts ciutadans de Catalunya. I és que com molt bé es reflexa en l’article a Vilaweb de Vicent Partal, titulat “El poder del gest més senzill”, tot i la oposició d’Espanya (política, judicial i mediàtica), ens vam sentir poderosos caminant cap a la urna, dipositant un vot i decidint. Així de senzill i així de solemne, així de poderós i així d’imparable.

M’he emocionat llegint l’article, i és que defineix a la perfecció el que vam sentir els que vam viure d’aquella festa, ja fóssim els voluntaris que ajudàvem a dur a terme la consulta, els milers de persones que vam anar a votar o simplement els centenars de persones anònimes van venir a donar suport a la iniciativa.

Gràcies de tot cor a tots els que han ajudat a materialitzar el somni de tantes generacions de catalans.

Visca Catalunya! Visca Arenys!