Al igual que l’economia, el panorama musical català també està en crisis. Ja fa anys que vaig veient aquesta tendència i ja fa temps que volia reivindicar-ho escribint algunes línies. Aquest matí he decidit que avui era un bon dia. Escoltant RAC1, m’he quedat astorat com en molt probablement la hora de més prime-time que tenen a “El Món”, han estat pràcticament trenta minuts fent publicitat encoberta del grup musical Manel, posant les seves noves cançons i comentant-les. Totalment fora de lloc i una falta de respecte per la resta de grups catalans, que batallen per treure el cap en aquest mercat tan globalitzat. Jordi Basté hauria d’anar en compte perquè sortides de lloc com aquesta no van amb la seva bona línia, ni sobretot amb la de la casa. El més preocupant de tot és que, sota el meu modest punt de vista, la qualitat musical del grup queda molt lluny del que m’agradaria que fos una de les bandes punteres del meu país.
Després de la dura feina de tots aquells que van cantar en català durant els difícils anys de la dictadura i aquells que més endavant hi posaren molt bon humor, els anys daurats de la música en català foren els 90, amb l’anomenat “Rock Català”, terme que tot i no ser del gust de tothom, li va donar molta consistència al conjunt musical català. Amb el temps van anar desapareixent molts dels pals de paller d’aquest moviment, per diferents causes, grups tan importants com Sau, Brams o Sopa de Cabra. Més recentment hem dit adéu als Whiskyn’s i hem vist el rentat de cara dels Lax’n'Busto. Però per desgràcia nostra, els catalans no hem sabut trobar-los-hi substituts de qualitat. Primer va semblar que tot tirava cap a un estil més Ska, però només han estat els valencians Obrint Pas, amb l’estil menys marcat tot i seguir mantenint la lletra més reivindicativa que caracteritza el gènere, els que han aguantat l’embranzida. Però realment, si a dia d’avui busquem els actuals grans exponents de la Música en Català, si ens fixem per allò que més èxit té, trobarem grups que està molt lluny, pel què fa a qualitat, dels que havien triomfat en aquella època daurada.
Darrerament, els grans grups musicals catalans de moda s’han caracteritzat, dient-ho suament, per músiques molt pobres i lletres força estranyes. Curiosament, aquest fet contrasta amb el panorama musical internacional, on tots els estils musicals que tenien èxit no fa tant s’han acabant fusionant en pop comercial. Per contra, a Catalunya, ha triomfat una música massa senzilla, on amb tan sols una guitarra i amb la pròpia veu era suficient per entretenir les masses, tal i com haguéssim fet un salt en el temps als inicis de la nova cançó. Hom podrà dir que darrera d’aquesta “aparent” senzillesa s’hi amaga una gran perfecció, però a mi no em convenç gens una música tan pobre, donant-me la sensació d’aportar-me poc més del que ja puc fer jo agafant una guitarra i improvisant quatre cançons a la vora del foc mentre estic de colònies. Si parlem del nom de les bandes que començaren aquesta línia, de ben segur trobarem els mallorquins Antònia Font. Des de llavors, i cadascun amb els seua matisos, els han seguit Mishima o Cesk Freixas, però sobretot els dos grans booms d’aquests dos darrers anys: els Manel i Els Amics de les Arts.
Arribats a aquest punt, la pregunta és força òbvia: Només podem aspirar a aquest tipus de música tan mediocre, mancada de profunditat musical i amb lletres massa sovint més pròpies d’un quadre de Salvador Dalí que d’una història cantada? A priori la resposta hauria ser que no, però a la pràctica la realitat ens diu que els grups que despunten són els que la gent demana. Si és aquest el tipus de música que demanem els catalans, cada cop més hi haurà més grups com aquests, que sortiran de sota les pedres, doncs amb tan sols una guitarra i una mica d’imaginació serà suficient per captivar el públic.
Catalunya segueix tenint bona música en català, no ens enganyem. Els incombustibles Pets ens segueixen proporcionant grans cançons, mentre els renovats Lax’n'Busto segueixen sonant tan bé com sempre. Igualment, existeixen nombrosos grups no tant coneguts que segueixen fent bona música, a l’esquena dels grups d’aquest nou gènere que ha vingut omplint darrerament els concerts més multitudinaris. Entre ells, destaquen propostes com les de Filippo Landini, que des del Maresme aporten frescor al gris panorama musical català, o grups més consagrats, tot i que incomprensiblement quasi desconeguts. La Porta dels Somnis, per exemple, amb una melòdica veu femenina al davant (cosa difícil de trobar a casa nostra), va haver de passar-se al castellà per a poder meravellar-nos amb unes lletres quotidianes i molt ben cantades. Dept, per la seva banda, ara mateix treu el seu sisè disc d’estudi, anomenat Control, i segueix percudint amb el seu particular estil dins del panorama musical català, consagrant-se com un dels millors grups catalans dels darrers anys, tot i no ser conegut pel gran públic.
En definitiva: tot plegat dependrà de nosaltres. La bona música la tenim si la volem trobar. Malauradament, se’ns dubte no està present en els grups que més sonen ara. Potser serà que per a saber apreciar-la hem de passar una època vivint en la mediocritat. Només espero que aquesta mediocritat no faci que haguem d’anar a buscar els nostres referents musicals a fora i acabem perdent tota aquesta bona música que molts grups catalans tenen ganes de demostrar.
