Amb aquest post arribo als 100. Segadors ja és centenari! Han estat gairebé 2 anys i moltes hores dedicades a le reflexió, per intentar plasmar en paraules quines eren les sensacions davant del fets que passaven el meu voltant. Quan vaig començar aquest projecte, per culpa d’una lesió de turmell que va fer que tingués moltes hores lliures (crec que no sóc l’únic), no em vaig plantejar si arribaria o no a aquesta fita. Però de mica en mica, he assolit aquesta màgica xifra.
De fet, el que sí esperava, perquè no dir-ho, era més interacció de diferents persones, no pas per la qualitat dels texts sinó per l’actualitat de les temàtiques i l’afinitat que pogués obtenir amb els possibles lectors. De fet, curiosament, les entrades mes visitades solen ser aquelles poques que intenten fer conèixer els aspectes més desconeguts de personatges certs esdeveniments històrics, segurament perquè segueixen sent d’interès en qualsevol moment, esdevenint cronològicament atemporals. La veritat és que la gran qualitat i varietat dels diaris digitals en la nostra llengua, els nombrosos interessants articles d’opinió de què disposen i la cada vegada més extensa utilització de les xarxes socials fa que hi hagi molt pel poc temps que solem tenir.
En tots aquests mesos, des d’abril de 2009, he seguit tenint feina (cosa no tan fàcil en els darrers temps), he estat trist, content i indignat (massa sovint…), m’he enamorat (i m’han obligat a desenamorar-me) i he vibrat amb les victòries del barça. Però mai m’he posat pressió per a escriure unes línies, tot i que això pogués anar en contra de segadors. Si no trobava cap tema destacat o si per circumstàncies de feina anava massa atrafegat, simplement no escrivia. M’ho he pres com un a més a més, mai com una obligació.
I és que en quan al món i al nostre petit país, doncs bé, han passat moltes coses però un té la sensació que les coses segueixen iguals que sempre… Ho exemplifica molt bé una anècdota que explicava l’altre dia Miquel Roca en una entrevista, que comentava que quan era diputat va revisar els discursos dels diputats catalans al Congrés Espanyol al llarg de la història, com els de Prat de la Riba, i es vaig adonar que deien les mateixes coses que demanaven llavors ells i que ara mateix encara segueixen demanant els polítics actuals.
Així doncs, segueix viva la idea d’aquest blog: expressar les meves opinions intentant argumentar-les al màxim possible, per arribar a tanta gent com pugui i fer entendre a tothom que no ens hem de rendir. Una Catalunya millor és possible i si ens ho proposem, ho aconseguirem.
