De fet, el que sí esperava, perquè no dir-ho, era més interacció de diferents persones, no pas per la qualitat dels texts sinó per l’actualitat de les temàtiques i l’afinitat que pogués obtenir amb els possibles lectors. De fet, curiosament, les entrades mes visitades solen ser aquelles poques que intenten fer conèixer els aspectes més desconeguts de personatges certs esdeveniments històrics, segurament perquè segueixen sent d’interès en qualsevol moment, esdevenint cronològicament atemporals. La veritat és que la gran qualitat i varietat dels diaris digitals en la nostra llengua, els nombrosos interessants articles d’opinió de què disposen i la cada vegada més extensa utilització de les xarxes socials fa que hi hagi molt pel poc temps que solem tenir.

En tots aquests mesos, des d’abril de 2009, he seguit tenint feina (cosa no tan fàcil en els darrers temps), he estat trist, content i indignat (massa sovint…), m’he enamorat (i m’han obligat a desenamorar-me) i he vibrat amb les victòries del barça. Però mai m’he posat pressió per a escriure unes línies, tot i que això pogués anar en contra de segadors. Si no trobava cap tema destacat o si per circumstàncies de feina anava massa atrafegat, simplement no escrivia. M’ho he pres com un a més a més, mai com una obligació.

I és que en quan al món i al nostre petit país, doncs bé, han passat moltes coses però un té la sensació que les coses segueixen iguals que sempre… Ho exemplifica molt bé una anècdota que explicava l’altre dia Miquel Roca en una entrevista, que comentava que quan era diputat va revisar els discursos dels diputats catalans al Congrés Espanyol al llarg de la història, com els de Prat de la Riba, i es vaig adonar que deien les mateixes coses que demanaven llavors ells i que ara mateix encara segueixen demanant els polítics actuals.

Així doncs, segueix viva la idea d’aquest blog: expressar les meves opinions intentant argumentar-les al màxim possible, per arribar a tanta gent com pugui i fer entendre a tothom que no ens hem de rendir. Una Catalunya millor és possible i si ens ho proposem, ho aconseguirem.

Després de la dura feina de tots aquells que van cantar en català durant els difícils anys de la dictadura i aquells que més endavant hi posaren molt bon humor, els anys daurats de la música en català foren els 90, amb l’anomenat “Rock Català”, terme que tot i no ser del gust de tothom, li va donar molta consistència al conjunt musical català. Amb el temps van anar desapareixent molts dels pals de paller d’aquest moviment, per diferents causes, grups tan importants com Sau, Brams o Sopa de Cabra. Més recentment hem dit adéu als Whiskyn’s i hem vist el rentat de cara dels Lax’n'Busto. Però per desgràcia nostra, els catalans no hem sabut trobar-los-hi substituts de qualitat. Primer va semblar que tot tirava cap a un estil més Ska, però només han estat els valencians Obrint Pas, amb l’estil menys marcat tot i seguir mantenint la lletra més reivindicativa que caracteritza el gènere, els que han aguantat l’embranzida. Però realment, si a dia d’avui busquem els actuals grans exponents de la Música en Català, si ens fixem per allò que més èxit té, trobarem grups que està molt lluny, pel què fa a qualitat, dels que havien triomfat en aquella època daurada.

Darrerament, els grans grups musicals catalans de moda s’han caracteritzat, dient-ho suament, per músiques molt pobres i lletres força estranyes. Curiosament, aquest fet contrasta amb el panorama musical internacional, on tots els estils musicals que tenien èxit no fa tant s’han acabant fusionant en pop comercial. Per contra, a Catalunya, ha triomfat una música massa senzilla, on amb tan sols una guitarra i amb la pròpia veu era suficient per entretenir les masses, tal i com haguéssim fet un salt en el temps als inicis de la nova cançó. Hom podrà dir que darrera d’aquesta “aparent” senzillesa s’hi amaga una gran perfecció, però a mi no em convenç gens una música tan pobre, donant-me la sensació d’aportar-me poc més del que ja puc fer jo agafant una guitarra i improvisant quatre cançons a la vora del foc mentre estic de colònies. Si parlem del nom de les bandes que començaren aquesta línia, de ben segur trobarem els mallorquins Antònia Font. Des de llavors, i cadascun amb els seua matisos, els han seguit Mishima o Cesk Freixas, però sobretot els dos grans booms d’aquests dos darrers anys: els Manel i Els Amics de les Arts.

Arribats a aquest punt, la pregunta és força òbvia: Només podem aspirar a aquest tipus de música tan mediocre, mancada de profunditat musical i amb lletres massa sovint més pròpies d’un quadre de Salvador Dalí que d’una història cantada? A priori la resposta hauria ser que no, però a la pràctica la realitat ens diu que els grups que despunten són els que la gent demana. Si és aquest el tipus de música que demanem els catalans, cada cop més hi haurà més grups com aquests, que sortiran de sota les pedres, doncs amb tan sols una guitarra i una mica d’imaginació serà suficient per captivar el públic.

Catalunya segueix tenint bona música en català, no ens enganyem. Els incombustibles Pets ens segueixen proporcionant grans cançons, mentre els renovats Lax’n'Busto segueixen sonant tan bé com sempre. Igualment, existeixen nombrosos grups no tant coneguts que segueixen fent bona música, a l’esquena dels grups d’aquest nou gènere que ha vingut omplint darrerament els concerts més multitudinaris. Entre ells, destaquen propostes com les de Filippo Landini, que des del Maresme aporten frescor al gris panorama musical català, o grups més consagrats, tot i que incomprensiblement quasi desconeguts. La Porta dels Somnis, per exemple, amb una melòdica veu femenina al davant (cosa difícil de trobar a casa nostra), va haver de passar-se al castellà per a poder meravellar-nos amb unes lletres quotidianes i molt ben cantades. Dept, per la seva banda, ara mateix treu el seu sisè disc d’estudi, anomenat Control, i segueix percudint amb el seu particular estil dins del panorama musical català, consagrant-se com un dels millors grups catalans dels darrers anys, tot i no ser conegut pel gran públic.

En definitiva: tot plegat dependrà de nosaltres. La bona música la tenim si la volem trobar. Malauradament, se’ns dubte no està present en els grups que més sonen ara. Potser serà que per a saber apreciar-la hem de passar una època vivint en la mediocritat. Només espero que aquesta mediocritat no faci que haguem d’anar a buscar els nostres referents musicals a fora i acabem perdent tota aquesta bona música que molts grups catalans tenen ganes de demostrar.

Tot i així, el cap de setmana ha acabat de forma totalment oposada, demostrant-nos que tot i el que pugui semblar massa sovint, hi ha gent normal per les Espanyes. Al igual que ja va fer amb els Premis Gaudí, la pel·lícula “Pa Negre” va arrasar la passada nit la cerimònia d’entrega dels Premis Goya, emportant-se els premis més importants. Però la notícia no està tant en la qualitat en sí de la pel·lícula, cosa que sembla estar fora de dubte, sinó en el fet que el jurat castellà de Madrid ha estat capaç de premiar una pel·lícula de parla no castellana com la millor pel·lícula del cinema espanyol d’aquest any 2010. El jurat ha estat prou madur per decantar-se per una pel·lícula en una llengua estrangera per la majoria d’ells, que han hagut de veure subtitulada. Han posat per davant els valors artístics de la pel·lícula a qualsevol consideració identitària o política.

El que hauria de ser un fet normal en un estat civilitzat és tota una noticia. Per desgràcia no estem acostumats en trobar reaccions tan “normals” com aquesta. El fet que el jurat hagi designat per primer cop un film en català, “Pa Negre”, com a millor pel·lícula, té un doble mèrit, doncs no només ha estat capaç d’avaluar únicament els mèrits artístics sense tenir en compte consideracions externes, sinó que a més s’ha atrevit a fer-ho sabent tots els pals que li caurien, ja avui i en els següents dies de tota la caverna mediàtica.

El discurs de la productora, Isona Passola, crec que molt anava en aquesta línia. Alguns criticaran que no s’ha de donar les gràcies per un simple comportament normal. Jo penso que donat el pa que s’hi dóna habitualment (mai millor dit), no costa res agrair els pocs que ens tracten de forma correcte.

I és que precisament són aquesta gent normal l’únic dubte (per petit que sigui) que tinc a la hora de plantejar-me una secessió d’Espanya. Segurament amb gent com aquesta, respectuosa amb les coses del altres i segurament també més justa amb els temes econòmics (tot i que també procurarien per a ells) són gent amb la qual ens podríem arribar a entendre i arribar a un acord favorable per totes les parts. Gent amb la qual podríem compartir experiències i gent amb la qual seriem més rics humanament parlant.

Dissortadament, aquesta gent sembla ser tan poca (o tenir tant poca cosa a dir a les grans decisions) que a la pràctica semblen no existir. Alguns es justificaran dient que no tot està perdut, que encara queda un bri d’esperança i que a gent així son els que ens hem d’associar per trobar una entesa beneficiosa per tots. Jo crec que, tristament, són un animal en perill d’extinció. Serà una pena perdre’ls, però el que no podem fer és salvar-los a ells a canvi d’autoimmolar-nos a nosaltres mateixos.

Ja portàvem tota la setmana assetjats per la maquinària de guerra de totes les comunitats autònomes (ja fossin socialistes o populars), per culpa d’haver recuperat una petita part dels diners que l’estat Espanyol ens deu als Catalans (i per una vegada el PP català portant-se com tocaria defensant els interessos de Catalunya). I per si no fora prou fastigós el tracte lamentable del mitjans de comunicació i les comunitats autònomes per intentar vendre com a favor en que en realitat era un alleujament del greuge, a sobre ahir vam veure com el propi govern central, en comptes de posar-hi seny, no feia més que seguir-los la veta fer-nos quedar, si cap, encara més malament davant de la resta.

Segons la ministra d’Economia, Elena Salgado, si volem més diners, ho tenim tan fàcil com apujar els impostos. Com pot ser capaç de suggerir tal solució quan sap que els catalans son els que paguem més impostos? Com pot ser capaç de suggerir tal alternativa quan sap que el seu govern deu als catalans més de 1000 milions d’euros des de ja fa temps? Com pot ser capaç de suggerir tal resolució quan coneix el fet que si el seu govern ens pagués tots els diners que ens deu s’arreglaria el dèficit català i no faria falta ni demanar crèdits ni apujar impostos? És lamentable aquesta actitud. I quasi tant penós com això és que des de Catalunya no fem res per evitar ser trepitjats d’aquesta manera tan barroera. El Senyor Mas molt de parlar però a la hora de la veritat segueix sent tan submís com aquells als quals criticava per no ser més que esbirros del Partit Socialista Obrer Espanyol. Aquesta actitud tan hipòcrita ha de ser contestada amb contundència.

El que no acabo d’entendre jo, i posant per davant la meva ignorància total de l’aspecte jurídic, és com no som capaços de solucionar un tema de sumes i restes tan senzill com aquest. La solució és tan elemental que fins i tot un estudiant de primària podria arribar a trobar-la. I és que si tu em deus 20 unitats de caramels i llavors em tornes 7 unitats de caramels, llavors és que em deus 13 unitats de caramels. Per tant, la pròxima vegada que t’hagi de donar unitats de caramels, l’únic que haig de fer és donar-te’n la diferència respecte les que em deus. Així, si t’haig de pagar 50 unitats, només et pagaré la diferència (50 menys 13), que en aquest cas seria 37. Així tindríem el tema solucionat i ens evitaríem polèmiques inútils i altes dosis de crispació que només fan que posar de mal humor el pobre ciutadà de peu. Senyors polítics, que potser us vau perdre aquesta sessió de Barri Sèsam?

PD: Oriol Pujol ha respòs a Elena Salgado:”També podríem recaptar tots els impostos”. Últimament la família Pujol està molt lúcida. Ara només falta que deixi de ser un condicional.

Segons ens explica el portal e-noticies, el grup feixista i xenòfob “Alianza Nacional” ha reivindicat recentment el robatori d’una urna durant la consulta sobiranista celebrada aquest 23 de gener a la ciutat de Terrassa. A la seva web expliquen com “Seis militantes de la Sección AN-Barcelona, cuatro chicos y dos chicas, entraron con Banderas españolas en uno de los pretendidos colegios electorales y se apoderaron de una “urna”, enfrentándose a los separatistas allí presentes.”. Justifiquen l’acció degut a “la omisión por parte de los poderes del Estado de su deber de salvaguardar la Unidad nacional, proteger la vida y la libertad de los españoles y cumplir y hacer cumplir su propia Constitución y las leyes”. En definitiva: ens fan un favor ajusticiant a culpables que les autoritats no han sabut identificar.

Com queda prou clar, l’acció representa un atac violent a una seu on s’estava duent a terme una consulta pacífica i democràtica, amb una pallissa (amb llançament de gas inclòs a un dels voluntaris) a uns quants joves. El robatori amb violència va ser denunciat immediatament als Mossos d’Esquadra, fins i tot proporcionant la matrícula del vehicle dels assaltants. Nogensmenys, fins vull no hi ha hagut novetats al respecte. Les conseqüències penals d’aquesta acció semblen prou evidents, però veient la forma d’actuar de certs organisme espanyols, una pregunta a priori tan senzilla fa dubtar a qualsevol: s’atrevirà la fiscalia de l’Audiència Nacional a investigar d’ofici aquest actes de terrorisme feixista declarats públicament pel mateix grup?

Per una banda, semblaria que se’ns dubte intentaran castigar aquests delinqüents antidemocràtics, doncs la mateixa fiscalia ha emprès accions per comportaments i actituds força més lleus que no pas aquest acte vandàlic. Sense anar més lluny, tothom recordarà aquells pobres joves de Bordils i rodalies que per culpa d’haver cremat un foto del rei en un acte pacífic i sense haver molestat ni agredit a ningú, van haver d’anar a Madrid a perquè els hi caigués a sobre seu tot el pes de la “justícia”. Encara es recorda els sopars i festes que es van arribar a muntar allà a Girona per a fer calaix i ajudar a pagar a aquests joves les despeses del transport i del judici. Així doncs, a priori un acte molt pitjor hauria de ser tractar en conseqüència. Malauradament, això no sempre és així.

A vegades un té la impressió que no es tracten els actes segons el nivell de perillositat o de delinqüència, sinó segons si van a favor o en contra de l’ideari polític d’aquells que han d’emetre la sentència (cosa especialment greu en una societat avançada com la nostra). De fet, fins i tot els propis actes legals, si van en contra del seu concepte d’”unitat nacional”, també intenten ser sancionats i/o boicotejats. I sinó que els hi diguin als pobres arenyencs, que van haver de menjar moltes cues de pansa per a poder superar totes les traves legals que els hi van intentar col·locar per evitar el primer dels referèndums independentistes (fins i tot sortejant una manifestació legal d’un col·lectiu clarament anti-democràtic)… I és que animats pels mitjans de la caverna, és molt fàcil anar en contra dels pobres catalans.

Així doncs, quedarem a l’espera de saber com reaccionaran els mitjans públics teòricament imparcials, com TVE, o els propis magistrats de l’Audiència Nacional, suposadament encarregats d’impartir justícia per a tothom. Malauradament, molt em sembla que faran la vista grossa en aquest tema… I si per casualitats de la vida això no fos així, estaria encantadíssim de menjar-me amb patates aquestes paraules. Però mentre no sigui així, seguirem parlant de injustícia social i de tracte desigual. I ho direm amb la boca ben alta, doncs fins ara aquest ha estat el lamentable tracte que hem patit.

Els habitants del Maresme vàrem ser els primers en “gaudir” de la primera via de peatge de tot Espanya, que després de varies dècades encara seguim pagant. També vam ser els primers en tenir la primera via de ferrocarril de tota la península, fa més de cent anys… però passat un segle la duració del trajecte entre Barcelona i Mataró s’ha vist fins i tot incrementada! Igualment, som els que més parades per tram de trajecte ferroviari hem de patir i també som els que incrementem més ràpidament les zones de la ATM, amb el conseqüent preu desorbitat de les T10 i similars (son 4 zones arribar fins Arenys!). Doncs bé, per si algú encara li quedava algun dubte del grau d’imbecil·litat i de submissió dels maresmencs ahir vam tenir l’enèsima estocada: som (pràcticament) els únics que seguim putejats per la zona de 80 km/h. Així doncs, som tontets al quadrat.

Ahir dilluns per fi vam veure com es portava a la pràctica la promesa electoral de CiU de racionalitzar la limitació de velocitat als accessos de Barcelona. El que passa és que la mesura es va arreglar a pràcticament totes les vies menys, altre cop, a la Autopista del Maresme. Tota la zona de Badalona seguirà sent a 80 km/h; aquí no s’ha imposat el seny. És un cas particularment greu, bàsicament per dos motius. El primer és purament de sentit comú, i és tant simple com veure que la citada autopista es tracta d’una via pràcticament recte i d’amplis carrils on la velocitat òptima hauria de ser molt més elevada (i on per qüestions de trànsit gairebé sempre es podria anar ben bé a 100). El segon, i ja té conya la cosa, és que sempre era l’exemple que posava Artur Mas com a carretera en la qual “no tenia cap sentit haver d’estar tota l’estona mirant l’indicador de velocitat” per no arribar als 80 (repasseu per exemple el debat de TV3).

És una situació molt injusta envers tots els ciutadans del Maresme que a falta de millors opcions per accedir a treballar a la ciutat de Barcelona ens veiem amb la obligació d’utilitzar aquesta via. I encara ho és més, si cap, perquè com hem dit s’afegeix a la llarga llista de discriminacions que patim els maresmencs. És lamentable que la pressió de l’alcalde de Badalona, per defensar uns pocs veïns d’aquest tram d’autopista alçat (veïns que es van comprar l’habitatge sabent que ho feien al costat d’una autopista, i el preu hi estava relacionat), hagi pogut fer incomplir la promesa d’un president als milers de ciutadans d’aquesta zona de Catalunya que d’ara en endavant haurem de seguir patint les conseqüències del que uns hippies ens van imposar i que uns suposadament més assenyats no van ser capaços d’arreglar. Hauríem de prioritzar el benefici de la majoria, i no pas d’uns pocs.

Finalment, m’agradaria comentar que em fan molta gràcia aquells que (en el 95% dels casos no pateixen la mesura) es justifiquen en els accidents o en la contaminació (fins i tot fent propaganda oportunista) i que consideren el nostre temps com la cosa menys important de totes (quan segurament és la que ho és més). És evident que si anem a peu o en transport públic contaminarem menys (dissortadament tenim una xarxa pública de transport lamentable), com també és evident que si podem anar a 200 hi haurà més accidents greus que no pas si anem a 50. Però s’ha d’arribar a un compromís entre els perills i les conseqüències nocives d’una societat avançada com la nostra amb tots aquells beneficis que ens aporta. El que no podem fer és caure amb el raonament infantil amb el qual la meva germana petita de 5 anys va arribar un dia a casa, volent tancar totes les fàbriques perquè contaminaven. I és que efectivament, si tornéssim a viure a les coves, segur que contaminaríem menys i no tindríem accidents de trànsit. Ara bé, suposo que convindrem que no és això el que volem.

Per últim, aprofito per felicitar els que els hi ha tret la prohibició, que ho gaudeixin ells que poden (no perdent tant temps de forma inútil a la carretera), així com per animar a sancionar fortament aquells que comenten infraccions greus, doncs a vegades sembla que per 4 ximplets haguem de pringar tots. I és que potser sí serem tontets, però els collons ja els comencem a tenir plens.

La història parteix de la derrota de l’invencible exèrcit de Napoleó a mans de la resistència catalana en les muntanyes del Bruc, a Montserrat, gràcies a la feina del timbaler, que amb el soroll eixordador del timbal va fer creure a l’exèrcit francès que els esperava una armada immensa (i a la pel•lícula també va provocar despreniments de roques que van aixafar les tropes franceses). A partir d’aquí, mercenaris francesos, seguint les ordre del mateix Emperador, tenen per missió acabar amb aquell que ha gosat derrotar l’armada invencible.

Amb la família de “Bruc” (amb aquest sobrenom anomenen el protagonista) assassinada i la seva promesa capturada, la pel•lícula es converteix en un joc del gat i la rata, però amb la diferència que al final la rata acaba amb el gat i no al revés, fent gala d’unes aptituds més pròpies d’un guerriller al estil “Rambo” que no pas d’un simple carboner.

El que no se li pot retreure al film és que capta de manera immillorable la majestuositat del paisatge de Montserrat: el terra rocós, les belles formes de les muntanyes, els boscos  i fins i tot les fosques coves (en les quals les llegendes diuen que va aparèixer la Moreneta). La banda sonora també és correcta, amb un tema atractiu i melòdic com a fil conductor que ens recorda la humanitat del personatge.

També són molt destacables dos fets del film; el primer en quan a la gestió de la imatge i el segon amb la utilització de les llengües. És molt peculiar l’intent de “sorrollitzar” les imatges, i és que cada vegada que es recorda la seqüència de la derrota dels francesos per culpa del timbaler i degut al seu soroll, es juga amb el moviment de la càmera per mostrar un efecte de soroll rarament vist en altres produccions. De fet, no acaba de fer-me el pes, doncs el moviment extrem fa perdre resolució, però si és destacable. Pel què fa als idiomes, cal dir que mentre mitja pel•lícula està en català, la altra mitja està en francès, amb els corresponents subtítols. És d’agrair aquesta opció, doncs és difícil trobar pel•lícules en el mercat estatal que apostin per una versió original com aquesta (no em veig per les espanyes fent el mateix, vaja), cosa que donat el caire del film, amb els dos bàndols clarament separats, li dona un component de qualitat addicional molt remarcable.

En definitiva, el que potencialment hagués pogut ser una història molt més rica i profunda partint d’unes matèries primeres tan espectaculars, esdevé tan sols una pel•lícula d’acció amb caracterització i arguments molt superficials, que tot i tenir una excel•lent fotografia i una utilització eficient de les seqüències i els temps, ens acaba oferint poc més que un típic film d’acció, amb un component històric pràcticament nul. Bon intent, però molt millorable.

No és la meva intenció menjar-vos el cap amb idees absurdes sobre projectes de codi lliure, com ara bé sistemes operatius com el Linux o programes com l’Open Office, simplement perquè crec que en general presenten més inconvenients que no pas avantatges. El veritable punt fort de la wikipedia no és aquest, sinó sobretot la seva gran quantitat d’articles i sobretot la qualitat de la majoria d’ells. No només tenim milers d’entrades més que altres enciclopèdies digitals, sinó que aquestes són molt i molt complertes i de validesa contrastada (cosa que no passava sempre en els seus inicis), a més de poder estar actualitzades quasi diàriament.

El funcionament de la wikipedia és, a més, molt interactiu i útil. Quan demanem informació sobre una determinada paraula, ens redirecciona cap a un article que ens parla d’ella. Aquest article estarà compost, generalment, d’una breu introducció i d’un índex, les seccions del qual podrem clicar per arribar més ràpidament en aquell punt, sinó volem llegir l’article des del principi. Però el més interessant de tot és que a mesura que llegeixes, descobreixes que moltes de les paraules són a la vegades enllaços (“links” en anglès) cap a la definició d’aquella paraula, cosa que fa que si en qualsevol moment no saps el significat d’un determinat mot, només hagis de clicar a sobre ell per descobrir-lo. En definitiva, un dels grans exponents de l’anomenada “Web 2.0”.

Però com tot, també ha de tenir algun punt dèbil, i aquest és que per treure’n el màxim profit, has de saber anglès. I no és perquè no hi hagin definicions en català, doncs de fet la “Viquipèdia” en català fou la segona wikipedia a fundar-se, el març del 2001, i actualment és una de les poques llengües amb més de 100.000 articles. El que passa és que tot i actualment haver-hi versions de la wikipedia en 262 llengües, la major part dels articles complerts estan en anglès. Si bé és cert que la majoria tenen petits resums en català o castellà, no disposem (encara) del text íntegre, cosa que fa imprescindible el domini de la llengua anglesa si vols obtenir el rendiment màxim d’aquesta eina.

Altres aspectes destacats de la wikipedia són el suport audiovisual que té, ja sigui en imatges (sovint de molt bona qualitat) o fins i tot sons o vídeos. Per si això fos poc, al final de cada article també podem trobar seccions tan interessants com “see also”, on se’ns mostren articles de la mateixa wikipedia relacionats amb aquest i que ens podrien ser interessants, “external references”, que són enllaços a pàgines webs de fora la wikipedia que ens poden ser útils tenint en compte l’article que estem llegint, o “references”, on hi ha enllaços que ens porten als autors o a les obres de les cites que s’han anat fent al llarg del article.

Amb més 17 milions d’entrades a 10 anys de la seva creació, 3,5 milions de les quals estan en anglès, la wikipedia s’ha convertit en una de les referències bàsiques per a molta gent, ja siguin estudiants o gent que simplement busca respostes puntuals a preguntes o dubtes que li puguin sortir. Se’ns dubte, un dels gran invents de la darrera dècada.

Ah, i per aquells que la intenten desprestigiar dient que no és fiable perquè son persones anònimes i no suposadament qualificades les que escriuen els articles, que pensin un moment com solen aprendre ells la majoria de coses que aprenen al llarg de la vida, si és perquè ho han llegit en qualsevol llibre suposadament contractat o si pel contrari els hi ha explicat alguna persona anònima. Pensem-hi!

Però no tothom ha fet declaracions reprovables. La sorpresa agradable l’ha donat el líder del PP, Mariano Rajoy, que ha sorprès a tothom amb un “En un país normal esto no pasa”, referint-se a la utilització de les altres llengües oficials tret del castellà i la seva traducció simultània al castellà.

Rajoy, una persona coneixedora del territori ibèric, sap que no es pot considerar Espanya com “un país normal” sinó que més aviat se l’ha de considerar un “Estat plurinacional”, o fins i tot una agrupació de diferents països. Com a bon gallec que és, és coneixedor de la realitat nacional de Catalunya o Euskadi, i per tant així ho expressa en la seva frase, dient-nos que Espanya, no en té pràcticament res de “país normal”.

Igualment, fent gala de la seva gran il·lustració i d’un fort coneixement de la política estrangera, Rajoy, sap que en qualsevol país normal no seria possible que en el senat es parlés en totes les llengües oficials del país i que s’hagués de pagar una traducció simultània a una sola llengua. I és que el líder popular sap que en qualsevol país normal no seria necessària una traducció simultània a cap de les llengües oficials, doncs els senadors serien capaços d’entendre totes les llengües oficials del país, com a bons representants del poble. Sense anar més lluny, segur que deu saber que a Suïssa, on el francès, l’italià i l’alemany són les tres llengües oficials, no es necessària cap traducció simultània.

Algun company m’ha comentat que Rajoy no ho deia pas en aquest sentit, i que realment és una persona dolenta que només vol el mal de Catalunya. Que el que realment volia dir és que en el seu model de país s’imposarien la llengua única castellana fins i tot en territori estranger. És més, fins i tot m’han arribat a insinuar que fa aquestes declaracions perquè sap que s’acosten unes eleccions i creu que amb l’anticatalanisme s’aconsegueix el vot que molta gent indesitjable. Au, va! Això no pot ser veritat. Quina gent més mal pensada! Mira que posar en dubte el bo de Mariano Rajoy! Com si no hagués donat mostres de ser un gran amic de Catalunya tots aquests anys! Mariano, estamos de acuerdo!

Desconec si aquesta decisió acabarà sent definitiva o només resultarà provisional, però en qualsevol cas el sol fet d’haver acceptat el recurs i haver anul·lat la llei (ni que sigui provisionalment) ja denota que alguna cosa no rutlla a la nostre societat. Massa sovint tinc la impressió que per fer de contrapès amb grans injustícies històriques (i que en segons quins àmbits es segueixen produint), amb el tema de la immigració (i també de la protecció de les dones) ens passem de frenada massa sovint.

Certament, potser sí, circumstancialment, va en contra de la religió musulmana, si entenen que els homes de religió musulmana poden obligar a les seves mullers/filles a anar completament cobertes. Però la religió asteca també permetia els sacrificis humans i no per això entendríem que es fessin no? El que vull dir amb això és que la llei no va en contra de la religió en sí, sinó dels aspectes opressors o dolents d’aquesta, per donar a les dones un espai de llibertat que segurament no tindrien si no fos obligant-ho per llei.

L’altre punt que entenc destacable a comentar és el respecte. El que han d’entendre els immigrants és que estem molt contents de tenir-los amb nosaltres (sempre que tinguin tots els papers en regla), però han d’entendre que s’han d’intentar adaptar a nosaltres, respectant les nostres costums i aprenent la nostra llengua, sense anar més lluny. Si jo vull entrar en una mesquita em descalçaré i si hi vol entrar la meva germana a més s’haurà de posar un vel al cap, per respecte a la seva religió. Doncs bé, ells haurien d’entendre que si volen viure aquí ho han de fer adaptant-se a les nostres costums, que passen per no amagar el rostre a la resta de la societat, ja sigui a l’escola, a la feina o simplement pel carrer.

Finalment, el darrer punt clau en tot aquest assumpte és el civisme i la seguretat. És tant simple com que per qüestions de seguretat és necessari que es pugui veure la cara a tothom. De la mateixa manera que no podem anar per la vida amb un casc de moto posat, tampoc ho podem fer amb qualsevol altre tipus de vestimenta que a afectes pràctics causi la mateixa situació. I, altre cop, no té res a veure amb la religió.

En qualsevol cas, si posem per davant la religió a aspectes tan fonamentals com el respecte, la llibertat i el civisme, és que no anem gaire bé. I si així hagués de ser, convido a tots els lectors a crear “la religió del passamuntanyes”, que ens faci anar, ni que sigui pel carrer, amb el rostre totalment cobert. A veure quanta estona durem sense que cap policia ens cridi l’atenció. Qui seria llavors el “discriminat”?